La irracionalitat més racional de Laporta

El Barça fa anys que és governat des de la immediatesa, amb una espasa de Dàmocles afilada sobre el cap. El club fa molt de temps que segueix la política de "la pilotada endavant i ja ens ho trobarem". O, més ben dit, "ja s’ho trobaran". Que és el que ha passat amb Joan Laporta. El president haurà d’imitar el seu predecessor en el càrrec per poder sortir-se’n. Les obligacions a curt termini, de l’avui, l’empenyen a prendre decisions que afectaran el demà, i això afegeix més pes a una motxilla que aviat serà insostenible. Més deute. Més obligacions financeres per als exercicis següents a canvi d’una mica d’aire avui. Laporta s’hi ha trobat per culpa de Bartomeu. Les decisions d’aquest estiu amb alguns jugadors –algunes ens poden semblar incomprensibles sense entendre el context– són inevitables per la dramàtica situació que viu l’entitat a causa de la pandèmia, però sobretot de la gestió de la junta anterior. De fet, per més irracionals que ens semblin, són tan imprescindibles com racionals.

És clar que la supervivència del Barça no està en perill, perquè té un potencial enorme. La seva capacitat per generar nous recursos i finançament és molt gran. Però compte, perquè si es falla en la fórmula de l’èxit, si es tornen a repetir segons quins errors, farà que la motxilla augmenti fins a amenaçar la capacitat competitiva del club durant molts anys i converteixi en un joc de nens el drama d’aquest estiu. És la conseqüència del que ha passat durant el mandat de Bartomeu, quan ningú li va saber parar els peus ni posar fre a la seva política desmesurada de créixer per créixer, obsessionat en els mil milions d’ingressos que han convertit el club blaugrana en un elefant amb peus de fang.

El Barça feia moltes temporades que generava beneficis ínfims gràcies a les vendes de jugadors i l’enginyeria financera. No vam cridar prou fort i ara Laporta no té marge d’error. En part perquè, a la delicada situació actual, s'hi suma un projecte mastodòntic inevitable i que s'ha de poder executar sense afectar la capacitat de l’entitat per bastir un equip competitiu: la construcció del nou Camp Nou. És una necessitat imperiosa que no es pot posposar més. L’estadi cau a trossos. Cal afrontar-ho sense dilacions perquè el Camp Nou es converteixi en una nova font d’ingressos i millori els serveis als socis i aficionats, però alhora sent conscients que –malgrat les fórmules de finançament que s’han plantejat– sempre hi ha el risc d’acabar sumant més pes a una motxilla que cada 30 de juny és més asfixiant.