Del podi olímpic a la guerra en sis mesos

Ara pot semblar estrany, però abans també se saltava així: l'atleta estava quiet, amb els peus clavats al terra. Anava movent el maluc per agafar impuls, però no podia moure els peus fins a fer el salt. Aquesta era una de les dues modalitats del salt de llargada als Jocs Olímpics del 1912. I el salt d'altura també tenia la seva versió amb peus quiets. Et posaves al costat del llistó que havies de superar amb els peus ben ferms, i amunt!. Un salt i, amb sort, la glòria podia ser teva.

El 1912 van ser els darrers Jocs on les dues versions dels salts van ser olímpiques. A partir del 1920, els salts amb els peus quiets van ser descartats. El futur, ja se sap, sempre va cap a la velocitat. I com més impuls agafes, més lluny arribes. El campió del concurs de salt de llargada amb els peus quiets va ser el grec Konstantinos Tsiklitiras. 109 anys més tard, un altre grec l'ha imitat, amb l'or de Miltiadis Tentoglou al salt de llargada amb tota la cursa que vulguis. Com serà recordat Tentoglou d'aquí 109 anys? Qui ho sap. El que sí que sabem és que el record de Tsiklitiras segueix ben viu, a Grècia. La seva tomba a Patras sempre té flors. I la seva casa natal, a Pylos, és un museu.

Quan era jove, Tsiklitiras va abandonar la seva ciutat natal per estudiar a Atenes. Hi va trobar una ciutat que no parava de créixer. Potser heu vist fotos de com era Atenes al segle XIX, amb menys persones que cabres, que pasturaven per l'Acròpolis. Però Grècia s'havia independitzat de Turquia no feia tant, el 1821, i la capital anava creixent. Era un lloc ple d'oportunitats i de noves modes, com els esports que els grecs feien seus, no fos que algú oblidés que l'olimpisme era un invent grec. Tsiklitiras va ser porter de futbol al Panathinaikos, jugador de waterpolo a les aigües del port del Pireu i, esclar, atleta. Alt com un sant Pau, Tsiklitiras va destacar a les modalitats de salt, en què seria campió de Grècia 19 cops. Als Jocs Olímpics del 1908 va guanyar una plata i un bronze, però no seria fins als Jocs del 1912 quan per fi obtindria l'or a Estocolm, amb un salt de 3.37 metres.

Al tornar a casa el van rebre milers de persones. El seu club atlètic li va regalar un rellotge d'or, i el govern un càrrec a la guàrdia militar d'Atenes. Era un bon premi, ja que poc després, el 1913, va esclatar la segona guerra balcànica. Tsiklitiras s'hauria pogut amagar darrera un despatx, però va exigir anar al front de l'Epir a lluitar contra els búlgars. Mitja Europa seguia feliç prenent canapès sense fixar-se en aquella guerra que ja anunciava la Primera Guerra Mundial, un conflicte cru que va permetre als grecs guanyar territoris -van ocupar Salònica- a un alt preu: milers de vides, entre elles la del seu heroi, Tsiklitiras, que va posar-se malalt al front, on va lluitar en condicions molt dures. Menys d'un any després de guanyar l'or, el febrer del 1913, era enterrat. Va morir jove, però el seu nom no ha estat oblidat, a Grècia. Si alguna cosa tenen els grecs és memòria.