Jordi Alba mostra al Barça el camí de la Copa (1-2)

MadridDeia Jordi Alba aquesta setmana que sap a la perfecció que no cau gaire bé a tothom. Així és el lateral català, un corcó que no calla, que treu de polleguera i que no porta gaire bé les derrotes. Un home capaç de canviar el destí dels partits. Sense ell, el Barça hauria pogut prendre molt de mal a Vallecas contra un Rayo Vallecano que va somiar amb eliminar els homes de Koeman, quan entrada la segona part es van posar al davant en el marcador. Però entre Alba, que va fer un estrip als madrilenys per la banda, i els dos únics homes que ara mateix saben trobar el camí del gol, Messi i De Jong, el Barça va passar de jugar amb foc a engrescar-se amb la Copa. De moment, ja és als quarts de final. I millorant en el joc, tot i que segueix patint massa per culpa de la seva manca de punteria. El que hauria pogut ser una golejada ben plàcida, al final va ser un film de por, amb ensurt inclòs.

Com passa a les festes de barri com el de Vallecas quan els nens, il·lusionats, es fan un tip de fallar amb escopetes de fira mentre somien que guanyen regals, la davantera del Barça s'anava quedant amb un pam de nas cada cop que s’acostava a la porteria del macedoni Stole Dimitrievski. L’exjugador del Nàstic, tal com li va passar al porter del Cornellà a l’eliminatòria anterior, va ensumar-se que podia convertir-se en un dels protagonistes del partit a mesura que es tacava els guants amb els xuts d’un Barça intens, però difuminat en atac com el color rosa de la seva samarreta.

Koeman mirava al cel, resignat, adonant-se que li tocava carregar la mateixa pedra a coll un altre cop: la manca d’efectivitat. Si a la Lliga sol ser preocupant, en una eliminatòria a partit únic encara més, ja que el Rayo seguia ben viu malgrat no molestar gaire Neto. L’equip madrileny és un d’aquells rivals agraïts que intenta pressionar a tot el terreny de lloc deixant espais entre línies perquè és prou valent per fer-ho. I el Barça de Koeman va saber evitar els paranys del tècnic local, Andoni Iraola, sense perdre la pilota en zones perilloses del terreny de joc. Si calia, Araujo i Lenglet es treien la pilota de sobre, però no la perdien allà on el Rayo hauria pogut mossegar.

El Barça, en canvi, sí que arribava, amb un Trincao renascut. Com si el portuguès volgués agrair a Koeman una titularitat que necessitava, va associar-se prou bé amb De Jong per la dreta, on va gaudir de dues ocasions ben clares i va patir dos penals que malgrat la presència del VAR, absent a l’anterior eliminatòria, no es van xiular. Ben cert és que últimament el Barça falla els penals, però una cosa és que cometis tu una errada i una altra de ben diferent que s'equivoquin tot d’àrbitres amb pantalles veient una repetició. De nou, al Barça li tocava picar pedra. L'època en què l’equip blaugrana guanyava sense patir gaire forma part d’una passat llunyà.

Per intentar somiar a la Copa, Koeman va voler fer les paus amb un dels seus alumnes més brillants però també amb més caràcter, Riqui Puig. El matadeperenc per fi va ser titular, tot i que no va poder ballar acompanyat de Pedri. L'holandès, pel que sembla, no els vol veure junts. I la connexió de Messi amb Puig no és tant bona com amb Pedri, tot i que el jove migcampista vallesà va jugar amb el cap alt, va superar rivals i es va quedar a un pam de marcar per segon partit consecutiu. Tot i que la gespa no estava gaire bé, el Barça va dominar el joc contra un Rayo sense arguments ofensius. Ara, si per la dreta Trincao es treia la por de sobre, per l’esquerra Junior Firpo no n’encertava ni una, sense connectar amb un Griezmann que va anar deixant-se encomanar per l’ambient de Vallecas i va mostrar una versió treballadora i humil. Poca cosa més.

Pedri i Alba, al rescat

El problema del Barça, de fet, és aquest: haver-se humanitzat massa. Ser un bon equip, però sense excel·lir, sense enllestir la feina fàcil. Ben cert que l’equip de Koeman va dominar contra un Rayo amb baixes i alguns suplents, però cada cop que el pal evitava un gol del Barça o Mingueza enviava una centrada fora del camp, literalment, el Rayo començava a creure en ell mateix. I als 63 minuts, Messi, que no acabava de tenir el dia, va perdre la pilota i va oferir al Rayo els metres que li calien per atacar. Mario va trencar la cintura a Lenglet i Neto, que no havia tingut feina fins llavors, va empassar-se la centrada en el pitjor moment i va permetre a Fran García, un futbolista cedit pel Madrid al Rayo, marcar a plaer. Contra les cordes, Koeman va entendre que tocava cremar totes les naus amb un triple canvi que va funcionar. Fent entrar Alba, Dembélé i Pedri per Trincao, Puig i Junior Firpo, va ordenar sobre la gespa un equip ple de titulars que va posar ordre en pocs segons. Pedri va trigar ben poc en crear dues ocasions obrint forats en una defensa cansada que ja no va poder evitar el gol de Messi, que a assistència de Griezmann va obtenir la redempció per la pilota perduda en l'1-0. 

El vent bufava a favor d’un Barça que havia recuperat la banda esquerra, ara que Alba ja feia de les seves per on Junior Firpo s’havia perdut. I una centrada del lateral català la va transformar en el gol del triomf un De Jong que, de mica en mica, assumeix el liderat d’un equip que necessita líders. Si Griezmann va ser substituït amb la mirada trista, el neerlandès va aconseguir un d’aquells gols marca de la casa, entrant fins al menjador, per il·lusionar un Barça que, amb punteria, encara seria més favorit en una copa que com més va més es tenyeix de blaugrana.