“Sé que el 2015 aniré a l'Everest, però encara no sé on dormiré avui"

Aquest dilluns Kilian Jornet, acompanyat de Gerard Quintana i Pau Garcia-Milà, presenta al Palau de la Música el documental 'Déjame vivir', segona part del seu projecte 'Summits of my life'

Aquest matí corries?

Sí, s'ha d'aprofitar. Era a la Cerdanya, i abans de venir a Barcelona sempre intento rascar hores per sortir a la muntanya, que és el que m'agrada.

I en canvi jo he pujat en ascensor a aquest quart pis.

Aquesta vegada t'ho deixo passar.

No agafes mai ascensors?

Intento no agafar-los, però a vegades ens creiem que tenim pressa i que així guanyem temps. És curiosa la relació que tenim els homes amb el temps. Hi ha estacions d'esquí i gimnasos amb escales mecàniques que et pugen. Aquests minuts els dedico a l'esport, aquests minuts a la feina, aquests minuts al transport. Si tens una idea més global, la noció del temps es pot canviar.

Corres cada dia?

És la meva feina. Entreno al matí tres o quatre hores i a la tarda un parell.

Mai en una cinta?

Un cop que em vaig lesionar em van dir que per recuperar-te has de córrer en cinta o piscina. A la piscina hi vaig anar una vegada. Jo, l'aigua sòlida, molt bé, però la líquida, no. I vaig córrer per la cinta un cop i prou. Córrer per una cinta, per mi, és una activitat sense sentit, perquè córrer és desplaçar-se. Si correm és perquè necessitem moure'ns. Si corro és per estar fora i per veure coses.

I córrer dins d'una ciutat sí que ho pots fer?

Ho he fet, però no m'apassiona. Una ciutat és un fenomen curiós. Vaig néixer en un refugi, després vam anar a viure en un poble més gran, potser de 70 habitants. Després a Chamonix, 1.500 persones o així. I allò ja era la massificació.

A Barcelona t'atabala la gent?

Hi ha moltes informacions que et vénen de molts costats i que jo no les sé interpretar. Les veus, els sorolls, les llums que t'arriben. No m'hi sento a gust. No és el meu lloc.

El paisatge de la gent a tu no t'atrau.

M'atrau a nivell de fotografies, com a fenomen sociològic d'una cosa per veure de lluny, però sentir-m'hi no. Cada persona té un medi, i el meu són els arbres, la muntanya, poques persones i alguns animals. Si em poses moltes persones i molt ciment, o si em poses al mig del mar, no sé interpretar-ho.

Com et defineixes? Aventurer, esportista?

Ens agrada molt posar etiquetes. Ens ho anem plantejant tota la vida, què som. Jo crec, com deia Dersu Uzala, que sóc un home. I una persona té somnis, té voluntat, té passions. Som carn i ossos. I el que hem de voler ser. Avui vull ser corredor, avui vull ser alpinista. El problema és que si ja et creus que ho ets, perd tota l'essència.

Què veurem a la teva segona pel·lícula, que s'estrena aquest dilluns, 19 de maig?

El títol és Déjame vivir, i vol dir això, que hem de viure, que hem de fer les coses per nosaltres mateixos i no és important el que pensin els altres. A través de diferents rècords i temptatives de cims, al Mont Blanc mostrem que les coses, encara que ens semblin novetat, fa molts anys que estan amb nosaltres i que cada persona és el testimoni de les persones que hi havia abans.

Realment no et preocupa el que pensem de tu?

Cada vegada menys. He de menjar, he de viure, tinc uns espònsors, i el que per ells és important, a mi també m'importa. De vida en tenim una, si l'hem de viure pels altres i ser una persona que no som nosaltres, no l'estem aprofitant.

N'ets conscient, del "fenomen Kilian Jornet"?

Amb les xarxes socials i les comunicacions és impossible no ser-ne. És important ser-ne conscient, però no canviar la teva vida per això. Per exemple, intento transmetre els valors que m'han ensenyat i que de petit he tingut; poden ser bons o no, però són els meus.

Interessa molt tot el que fas.

Crec que la culpa la tenen els mitjans. També tenim molt mitificats els esportistes. Que tu avui estiguis aquí parlant amb mi, que sóc un tio que corre, no té sentit. Podries estar entrevistant un professor, un científic, un escriptor, algú que tingui coses a dir. Hi ha professions que estan massa valorades.

I per tu això és una responsabilitat ("Com que m'entrevisten a mi he de dir coses interessants")?

Molts amics tenen la mateixa visió de la vida que tinc jo i dirien el mateix que jo, però com que corro més que ells, les puc dir i ells no. És així.

Tot són curses a la vida, no?

La part bona de ser conegut és que podem ajudar o inspirar gent que ha tingut malalties i els podem donar una mica d'energia. Tots tenim somnis i a vegades ens falta el punt de dir "M'hi llenço o no m'hi llenço?", i els esportistes ajudem a donar aquesta motivació. Hem de ser conscients que hi ha moments difícils, que hi ha dolor, que hi ha pèrdues i moltes coses que poden ser negatives però que són necessàries. La felicitat arriba perquè la compares amb moments difícils i perquè hi ha hagut un esforç i ha valgut la pena.

Quina diferència hi ha entre guanyar i perdre, tu que ho comproves en les curses?

En una cursa no n'hi ha cap, pot ser un segon, pot ser molt poca cosa, però és tot dins. Guanyar o perdre és relatiu. Pot ser que quedant segon perdis i pot ser que quedant primer perdis, i pot ser que quedant últim guanyis. Guanyar i perdre és com l'èxit i el fracàs. És subjectiu.

La teva dèria per superar rècords és una dèria personal o és una cosa més mediàtica?

És motivacional. És posar-te un llistó. Es com fer una cursa. El fet de preparar-la o el fet d'entrenar és l'excusa per passar el temps allà, per estar amb la gent que t'estarà ajudant. Quan acabes el rècord, l'hagis batut o no, estàs satisfet pel que has viscut.

De vertigen físic no en tens?

Depèn de com estiguis, si estàs més assegurat o menys assegurat. De vertigen potser no, de però por sí.

I mentalment? El vertigen de dir "Tinc 26 anys i ja he batut tots aquests rècords".

Em fa por esgotar els objectius. Una vegada que ho has aconseguit et quedes una mica buit. No sóc una persona que pugui estar sempre fent les mateixes coses per seguir motivat. Una muntanya es puja i sobretot s'ha de baixar. I com a esportista s'ha de saber baixar. Hi ha un moment que el cos comença a baixar i has de saber fer aquesta baixada. Abans podia anar corrent, ara vaig corrent més a poc a poc, demà caminant i potser d'aquí quatre dies m'hauré d'estar en una cadira i observant les muntanyes, i llavors serà una altra cosa la que em farà viure. Les grans motivacions són importants, però les que et donen més plaer són les de cada dia. Al matí, llevar-me i veure que avui fa bon temps o que no en fa gaire i decidir que amb les condicions que hi ha podria anar a fer aquell cim, és el gran objectiu del dia.

Però en canvi tens la vida bastant planificada. Sabem que el 2015 faràs l'Everest. Jo no sé què faré el 2015.

El 2015 sé que aniré a l'Everest, però avui encara no sé on aniré a dormir. Demà agafaré l'avió, potser dormiré a l'aeroport; tinc la furgoneta amb un llit i potser hi dormiré. Tinc plans de futur, però el dia a dia realment és bastant nòmada. Ho porto tot a sobre i vaig triant.

No dormis al pàrquing, vine a casa.

Creem coses que és un luxe i com que ens hem acostumat a aquest luxe pensem que és una necessitat. Dormir en un matalàs està bé, però si un dia tens una escala de dos avions i has de dormir a l'aeroport, no passa res. Si un dia no pots menjar al migdia o a la tarda perquè no hi ha menjar, no passa res. No et moriràs. És interessant provar fins on arriba el teu cos per saber què és luxe i què és necessitat.

T'agrada improvisar?

És que sóc així.

Qui t'ajuda més a decidir?

A la muntanya ets tu sol i al final n'aprens.

Decideixes tu i assumeixes tu la responsabilitat. I ho comuniques?

Si estic sol no ho comunico perquè no puc, i si estic amb la meva companya li dic "Mira, vaig cap allà". Tot i que després canvies de plans, perquè quan ets allà dius "Mirà, allà té més bona pinta". I aquí hi ha cobertura, però allà dalt hi ha molts llocs que no n'hi ha. Intentes comunicar-ho abans però a vegades canvies de plans.

Et deixes ajudar?

Em deixo ajudar. Hi ha coses que no tinc la capacitat de fer i que el meu equip fa molt millor. De córrer en sé, d'esquiar també, però no sabria organitzar una altra cosa. Hi ha discussions, evidentment. A mi a vegades m'agradaria anar d'una manera més punky.

Què vols dir?

No ho sé. Anar a la Xina i haver de pagar un permís per les coses que fa el govern a mi moltes vegades no em sembla bé, però s'ha de fer. O vegades aquí, que dius "Anem al Mont Blanc", i penses "Ja dormirem a la furgo o a terra", i potser vindrà aquest o aquell i val més que reservem una habitació.

No sempre es pot fer el que vols...

Bé, no fas sempre el que vols. La muntanya t'ho ensenya bé. Les hòsties les pagues cares. Si no penses en les conseqüències de totes les coses que fas, no tens gaires segones oportunitats.

Ets una persona lliure?

És un dels valors que tinc.

Diuen que la llibertat no és fer sempre el que vols sinó que és no fer el que no vols. Tu no fas coses que no vols?

La llibertat és molt relativa. Ser lliure, què vol dir? Estem encadenats per moltes coses. Crec que la llibertat és saber quines cadenes són importants i quines no ho són. L'amor és una cadena brutal. Estar enamorat i ser lliure és totalment oposat. En canvi, quan estàs enamorat, si no agafessis aquesta cadena no podries ser lliure. Crec que l'ésser humà té tantes paradoxes, i potser la llibertat més palpable, no la metafísica, és trobar l'equilibri entre aquestes paradoxes que tenim.

La cadena de l'amor la portes bé?

Sí, ara mateix la porto bé.

Si algun dia arribes a ser pare, també és una cadena.

És una cadena que també busques, la majoria de vegades.

I no està prevista?

De moment no. En el futur.

A vegades una cadena porta a l'altra.

Sí, però per l'altra banda de la parella també volen fer moltes coses abans.

L'esforç i el risc els mitifiquem molt?

De l'esforç se'n parla molt però no es practica. És el que dèiem abans del luxe i la necessitat. Segons què, et penses que és difícil, i t'adones que una persona que té una malaltia fa esforços molt més grans. I el risc es mitifica, però per mi és molt més perillós anar amb el cotxe per Barcelona intentant trobar un pàrquing, que ja l'he liada unes quantes vegades. Ho sento per tota la gent amb què m'he creuat. És tot relatiu.

Deixa'm que marxi jo abans que agafis tu la furgoneta.

Si veus una furgoneta blava, aparta't.

Ara hi ha una fal·lera per córrer.

Sí, i s'ha d'anar a poc a poc. A la gent li agafa per fer 100 quilòmetres. Comença per fer-ne una de 10, i després ja ho veuràs. És molt global en el món occidental, tot Europa, Àsia i els Estats Units. Té una part molt lògica perquè vivim en societats cada vegada més sedentàries, vivim més en ciutats i urbanitzacions. En el fons som mamífers. Si ens treus el cervell, cap avall som com qualsevol altre animal. I al final ens hem de moure perquè el cos ho necessita i hem d'anar a fora, a la natura. I córrer també és senzill, necessites unes bambes i res més. No et demana costos. Preparació, sí.

Creus en Déu?

No. Crec en l'ésser humà, a vegades, i a vegades no. Crec en la natura, en el món.

I en el destí?

Hi ha dies que dius "Per què ha passat això?", i hi ha dies que és pura casualitat o hi ha un accident al teu costat i dius "Per què ell i no jo?".

Ets supersticiós?

No. Ho era més, sobretot en la competició, i al final t'adones que no canvia res. Quan començava m'afaitava abans de cada cursa i per mandra ho vaig deixar de fer, i veig que és igual.

Si quedem d'aquí a 10 anys, que se n'haurà fet, de tu? Seguiràs corrent?

Corrent espero que sí. A la muntanya jo crec que sí. És la meva vida.

D'aquí a 10 anys hauràs fet més pel·lícules, més llibres.

No ho sé. A mi m'agrada molt el silenci i la tranquil·litat i al final estar molt de viatge té coses bones, però l'anonimat, que és una cosa que també aprecio, no.

No ho tens gaire ben encarrilat, això de l'anonimat. Ets famós a mig món.

No. És el que et deia. Les paradoxes de la vida.

D'aquí a 10 anys Catalunya serà independent?

No ho sé. Pot ser. Al meu món ideal no hi hauria fronteres. Si pogués agafaria el passaport i el cremaria. El fet de viatjar o d'haver viscut a països diferents et fa veure coses en diferents perspectives. El que es veu des de Granada, el que es veu des de Catalunya, el que es veu des de França, el que es veu des de Noruega, d'Espanya, [...] són coses diferents. És curiós. El que és clar és que no es pot seguir en un país o en un estat com el d'Espanya, que ara mateix està anant enrere. La meva companya és sueca, i quan mirem el telenotícies i diem "Mira, han aprovat aquesta llei de l'avortament, han aprovat la llei penal", em diu: "Això són paròdies?" Jo crec que a Espanya la Transició no va ser una transició. Si algú que t'ha matat el germà et diu "Bé, tan amics", doncs no, no podràs perdonar. A Alemanya la gent té vergonya del que hi va haver, i aquí hi ha gent que no sent vergonya del que va ser el franquisme. Jo crec que això ha portat molts problemes.

En què parles amb la teva parella?

En anglès. He estat aprenent una mica de suec. És molt difícil. Ella també ha après una mica de francès, algunes paraules en català. Però bàsicament en anglès.

Quins idiomes domines?

Sé català, francès, castellà, anglès i italià.

Pots estar molts dies sense parlar? Has estat alguna vegada dos dies sense parlar?

Sí. I més. Si estàs sol...

No acabes parlant sol?

No. Penses. Cantes potser quan et mous. A vegades amb la meva parella m'hi puc estar dies, i parles el mínim i necessari. Algunes paraules. Vivíem a Noruega i al voltant nostre, en 150 quilòmetres, potser hi havia 1.500 persones. No te'n trobes gaires i no parles gaire. I arribes a una ciutat com aquí i sents els sorolls... Aquí sí que hi ha vertigen abans no t'acostumes a parlar.

Et deixo en pau perquè agafis la furgoneta i aparquis on puguis.

A vegades s'ha d'aparcar i a vegades t'has de moure.