L’estadi que va viure la permanència del Girona a Primera

GIRONAHan passat mil coses, però només tres anys i mig. El 8 d’abril del 2018, el Girona confirmava la seva permanència matemàtica a Primera Divisió en la temporada de debut a la categoria. Era la jornada 31; o sigui que la bestialitat és que a més a més li sobressin set jornades. Va ser aquell curs en què pràcticament tot sortia bé, en què tothom era feliç i marxava dels camps amb una rialla. Per cert, la permanència virtual va arribar al març, una altra bogeria. Però tornem a aquell 8 d’abril, en què ni la golejada en contra (5-0) va engabiar els somnis de l’equip blanc-i-vermell, que feia números per entrar a l’Europa League. Sí, perquè allò va passar, va ser veritat. “Quan va començar la Lliga, a la llista d’objectius no hi teníem res més que la salvació. Ho hem fet tan i tan bé que ara ens n’hem posat de nous i volem estar entre els sis primers, però haver aconseguit la permanència és la millor notícia”, deia Pablo Machín, a la sala de premsa d’un encara en obres Anoeta, transformat avui en Reale Arena per allò de vendre al millor postor el dret a posar-li el nom al camp, i que va convertir-se en un indret admirat a la mitologia gironina: és l’únic estadi en què el Girona ha conservat la Primera Divisió. Aquest dilluns hi torna, ja a Segona, per enfrontar-se al filial de la Reial Societat (19 h, Movistar LaLiga).

El planter, solució a les set baixes

De l’alineació que va posar Machín aquell 2018 repetiran Bernardo, Juanpe i Stuani. També hi serà Aleix Garcia, que aquella tarda va entrar a la segona part. Faltarà Borja, una de les set baixes que una setmana més omplen la infermeria. Han passat tantes coses que Portu, la parella futbolística més fructífera que mai tindrà Stuani, s’ha fet seu l’estadi, titular a la Reial, qui sap si per allò de la nostàlgia. Però hi ha coses que, en el fons, no han canviat gens. El 2018 a Anoeta va debutar Soni, del planter, protagonista aquestes darreres setmanes davant l’allau de baixes amb les quals compta el tècnic madrileny: a Borja cal sumar-li Jairo, Terrats, Pol Lozano, Valery, Sarmiento i Ureña. Set en total, que es compensen amb l’entrada de nanos: al retorn d’Arnau, s'hi afegeixen Sala, Artero, Ortiz i Suleiman. En les tres darreres jornades, Míchel ha fet possible que tres jugadors s’estrenin en el futbol professional. “A alguns ja els considero del primer equip, tot i que quan no juguin baixin a fer-ho amb el filial. Estan en un nivell molt elevat, i si troben un forat, que entrin i l’aprofitin, que ho necessitem. Estan demostrant que mereixen ser on són i benvingut sigui. Tant de bo mantinguin el to”, raona Míchel.

Samu Saiz, àngel i dimoni

Novament, part de les opcions que el Girona tingui de fer un bon partit passen pels peus de Samu Saiz, que en una entrevista al Diari de Girona ha reconegut sentir-se en el seu millor moment a Montilivi. “L’amor propi de comprovar com no em volia cap equip important a l’estiu em va dur a dir-me que alguna cosa estava fent malament, que o canviava o se m’acabava el futbol, que és el que m’apassiona”. Saiz és un futbolista que no deixa indiferent: o l’estimes o l’odies. Desequilibrant com pocs quan està bé, l’alta inversió que el club va fer per ell ha propiciat que se li exigeixi a l’altura de les expectatives que genera. El seu fort caràcter també li ha jugat males passades. “Si se’m demana és perquè puc oferir més, perquè faci un partidàs ha de ser la bomba”. Després de dos anys irregulars, comença a lluir galons. O això sembla.