"L'única preocupació és el Barça"
L’entrevista de Javier Tebas a Salvados donaria per a molts articles; com qualsevol entrevista que dona el president de la Lliga. Primer, la seva desconeixença del futbol femení, admetent que ni va veure la final de la Champions del Barça, amb gairebé un menyspreu implícit pel fenomen. Després, una frase per a la història quan li pregunten sobre els 3,5 milions que ell cobra, mentre qüestiona els sous dels jugadors: "És molt millor el que faig amb el meu sou que baixar-me’l". ¿En dona la meitat a ONGs? Perquè tots sabem de sobres quines idees professa políticament. També és curiós quan diferencia entre els delictes fiscals de Messi i Cristiano, posant en dubte la condemna contra el portuguès. I no acabaríem.
Però em quedo amb una frase que ha passat desapercebuda enmig dels titulars de Tebas i la plantofada amb la mà oberta a Florentino Pérez quan l’acusa de "descentrat": "L’única preocupació és el FC Barcelona, la resta d’equips tiraran endavant". No per sabut fa menys mal. La situació econòmica del Barça és molt perillosa, i l’excusa del covid que sempre van esgrimir els gerents anteriors –Bartomeu i companyia– no s’aguanta per enlloc. La seva gestió ha abocat el Barça al drama, just quan el club havia d’afrontar una renovació esportiva i la construcció d’un nou estadi. I les notícies que surten donen més pistes sobre l’opacitat i la incapacitat en la gestió: ¿els milions al Laietà a canvi de què? Què feia André Cury per cobrar 685.000 euros més variables i despeses? Com s’expliquen els sobrecostos de l’Espai Barça i el Barçagate? ¿I els 600.000 euros per l’auditoria que Bartomeu va demanar per justificar l’escàndol de les xarxes? ¿I les desenes de fitxatges per al filial, caríssims, que van arribar sense necessitat? ¿Algú en va treure rèdit?
La llista és llarga. Però probablement el pitjor de tot és la incapacitat per prendre decisions difícils, que és el que s'exigeix a un president. Amb Bartomeu els jugadors van tenir el que van voler, va ser incapaç de posar fre a la massa salarial que ara posa en perill l’estabilitat del club. Ser just no és donar sempre el que els altres demanen. Va ser el gran error de l’entitat durant els últims anys pensar que el creixement desmesurat d’ingressos —a més de les despeses— ho podria compensar tot. Créixer sense sentit. Créixer per créixer quan els fonaments cada vegada estaven més debilitats. Una metàfora, per cert, que serveix també per parlar sobre com es trobaran els socis el Camp Nou quan hi tornin al setembre.
