L’admirable normalitat de jugar a futbol
Espanyol, Girona, Reus i Nàstic s'han sumat al projecte per fer jugar nois amb discapacitat
“Estava molt nerviós, però va ser una experiència increïble, mai m’hauria imaginat vestir la samarreta del Girona. Encara recordo quan vam saltar al terreny de joc mentre sonava l’himne del club”, recorda l’Àlex Benjumea, capità del Girona en la primera edició de la Lliga Genuine, una competició que va molt més enllà de l’aspecte esportiu. “Quan vam acabar ja demanaven si ho podíem fer cada setmana”, diu Xavi Tendero, un dels dos entrenadors de l’Espanyol, que va tenir més feina a “calmar al personal” per l’emoció que no pas a preparar els partits.
Recentment creada per la Fundació de la Lliga amb l’objectiu d’integrar -dins del món del futbol- persones nascudes abans de l’1 d’octubre del 2001 amb una discapacitat intel·lectual superior al 33%, és una iniciativa pionera al món. “L’esport és una eina normalitzadora, amb beneficis físics, però també socials, ja que juguen en equip”, afegeix Tendero. “Els diem que ens ho hem de passar tots bé, i que hi ha d’haver respecte entre nosaltres i cap al contrari. Els estem educant a cada moment”. Fins ara aquests jugadors només jugaven cada quinze dies a la Lliga Catalana, a més d’algun torneig amistós puntual. La majoria ho feien en equips dels seus respectius centres de treball. Ara defensen els colors dels clubs que estimen: “Portar la samarreta, estar concentrats en un hotel i participar en la desfilada prèvia als partits no té res a veure. El grup de WhatsApp que tenim amb els nanos és el més actiu que tinc!”, somriu el tècnic blanc-i-blau, que també és director d’un centre de treball per a joves amb discapacitat. A més de l’Espanyol o el Girona, el Nàstic i el Reus també s’hi van sumar. No ho han fet, encara, el Barça i el Madrid. Els blaugranes, de fet, fa uns anys que compten amb la Penya Special Barça, que el 2015 va estrenar-se al MIC Integra.
El propòsit no és cap altre que prioritzar valors, sentiments i actitud. Encoratjats per la responsabilitat social i el compromís dels clubs professionals participants, el simple fet de jugar a futbol proporciona una admirable normalitat als nois i noies que en formen part. “Hem après a ser bons companys, hem format un equip i hem fet amistats amb persones d’arreu de l’Estat. Fins i tot vaig marcar quatre gols!”, recorda l’Àlex, emocionat.
A Vila-real es va dur a terme la primera de les quatre fases que s’han de disputar -per motius logístics i pel gran cost, de moment no se’n fan més-. La segona serà a Tarragona del 19 al 21 de gener, i posteriorment el torneig acabarà a Palma i a Vigo. “Volem col·laborar, estimar-los com es mereixen i, de mica en mica, ampliar i millorar el projecte”, confirma Albert Mateos, cap visible de l’àrea social del Girona, alhora que reconeix que el club voldria acollir pròximes edicions, tot i que falten instal·lacions. Del dia a dia dels jugadors se n’ocupen les diferents fundacions i entitats on col·laboren. El Girona en té 35, i també reben el suport dels veterans del club, encapçalats per l’Eugeni Bou. “Necessiten atenció les 24 hores del dia, ja sigui en termes d’alimentació o de medicaments, però tot esforç queda compensat quan els veus contents”, exposa.
Una de les singularitats del campionat és el sistema de puntuació. Paral·lelament als punts obtinguts pels resultats esportius, hi ha una classificació basada en el fair play : l’entrenador rival, l’àrbitre i l’organització puntuen del 0 al 10 cada equip segons la seva esportivitat. Cada falta i targeta, a més, resten punts. La competició és de futbol 8, amb quatre parts de 12 minuts. Els equips estan dividits en tres grups de sis equips, i mentre que l’Espanyol obtenia un ple de tres triomfs, el Girona en sumava dos, i el Nàstic i el Reus, un. Els clubs els faciliten el material, les equipacions i espais per entrenar de manera gratuïta. Tendero, però, anhela un sistema similar al de diversos clubs anglesos, que financen els equips de discapacitats amb les multes dels jugadors dels primers equips masculins. “Hi ha una altra cultura, allà”. Aquí, de moment, són iniciatives privades les que ho han fet possible: “Fins que algú digui «Fins aquí hem arribat», ja que sols difícilment podrem mantenir-ho”. La principal victòria serà normalitzar aquesta competició.
