No era l'Inter de Milà, però la seva ombra va planar pel Camp Nou durant tota la segona meitat. Perquè una expulsió a favor podia ser més perjudicial que beneficiosa, per l'impossible que semblava trobar un forat per xutar i per veure que frustrant que era que les poques ocasions no entraven o les passades es perdien.
Els plantejaments inicials de Guardiola i Di Matteo van haver de ser adaptats ben aviat perquè dues lesions, de Cahill i Piqué, van obligar a introduir canvis als vint minuts de joc. En el cas dels blues , la substitució no alterava gaire el guió més enllà dels matisos tècnics que l'intercanvi de peces havia produït. Ivanovic va haver de reconvertir-se al central per deixar el carril esquerre a Bosingwa.
Drogba i les segones jugades
Va ser en el bàndol blaugrana on més va afectar la baixa de Piqué. Guardiola l'havia triat a ell per salvar el joc directe del Chelsea. Busquets disputava la pilota aèria amb Drogba i el central reculava uns metres per protegir Valdés i caçar la segona jugada, tant si venia d'un gest de pentinar de l'ivorià o del bon refús del de Badia. El Chelsea buscava aprofitar-se del poder de salt del davanter per envair espais interiors amb les arribades de Mata i Ramires per banda i, en el primer quart d'hora, Puyol i Mascherano van estar molt atents a defensar aquesta verticalitat. L'entrada d'Alves i l'expulsió de Terry va canviar els noms dels protagonistes i dels duels. De fet, va acabar sent Ramires i amb una paret en lloc d'una pilotada directa sobre Drogba qui va tornar a obligar el Barça a remuntar quan pensava que tenia mitja feina feta.
En atac, com era previsible, el Barça va sortir amb Alexis en punta per mirar de deixar Messi lliure de les lluites amb els centrals, perquè no hagués de recular tants metres per poder participar del joc col·lectiu. La presència del xilè va desfer el Chelsea per dins: en la primera combinació que va poder fer amb Messi a la frontal de l'àrea, l'argentí va obligar a lluir-se Cech; en el primer desmarcatge a l'espai del xilè, traçant una exquisida diagonal, Cahill es va trencar fent un espagat i, després de moltes petites batalles, va acabar desesperant Terry per forçar la seva absurda expulsió.
L'esforç en vertical del xilè va anar acompanyat de la disciplina en banda d'un Cuenca que va ajudar a donar amplitud jugant al primer temps per la dreta i, al segon, per l'esquerra. El seu homòleg va ser primer Iniesta (tot i que algun cop es canviava de rol amb Cesc) i després del descans Alves, que apareixia constantment per la dreta per buscar la centrada a l'àrea.
Tot el Chelsea dins l'àrea
El gol de Ramires, exactament al mateix minut que el de Drogba a Stamford Bridge (45+2), va transformar la segona meitat en un autèntic atac i gol del Barça sobre un Chelsea que, sense vergonya i amb molta fe, va tirar-se enrere a defensar el 2-1. Excepte alguna sortida molt aïllada (i només al principi del segon temps), l'estratègia blue va ser tancar files amb una combinació de 5-4 i 6-3 molt descarada, plantada just a la mitja lluna.
El Barça va voler jugar amb paciència, atacar amb seny. De banda a banda, buscant alguna petita conducció, alguna paret interior. Però a cada metre hi havia una cobertura anglesa. L'empenta de Keita i l'electricitat de Tello, els últims cartutxos que Guardiola va cremar, no van permetre remuntar.
