El maldecap de pujar a Primera
L'efervescència al voltant del Girona FC és màxima. La demarcació per on va entrar el futbol a Catalunya, via Palamós, pateix encara la injustícia històrica de no haver tingut mai representació a la màxima categoria del futbol espanyol. Un joveníssim Girona s'hi va quedar a les portes en l'últim campionat de Segona abans de la Guerra Civil, i Kiko Narváez va calmar ara fa vint anys la tramuntanada que semblava empènyer cap a la Primera Divisió el Figueres de Jorge d'Alessandro. La inquietud per l'immediat futur del Girona en l'àmbit esportiu, però, sol anar acompanyada d'una pregunta que es fan tant neòfits com habituals a Montilivi: ¿poden el club i la ciutat de Girona afrontar l'ascens?
Els precedents, certament, conviden a abaixar el cap en senyal de claudicació i donar una resposta negativa. La macrocefàlia del país es reprodueix en el seu futbol, líder en molts aspectes però no en la representació a Primera, amb Madrid, Andalusia i el País Valencià sempre amb avantatge. Els últims equips catalans que van trencar el duopoli de Barça i Espanyol a Primera han acabat escrivint aquelles campanyes escadusseres en la seva història com a perfectes cants del cigne previs al retorn a la Segona B i, en el cas del Lleida, a la desaparició.
Gran dosi d'inconsciència
I, a les mateixes comarques de Girona, entitats sòlides amb una base social que semblava consolidada, com la mateixa UE Figueres o el Club Bàsquet Girona, van començar a recitar el rèquiem quan els empresaris locals que els havien donat suport durant anys se'n van apartar, fins que enterradors forans, alguns amb una gran dosi d'inconsciència, van completar-ne el sepeli. En el cas del Girona, és simptomàtic que, ni tan sols quan els fonaments del club a la casa de la LFP estan ben assentats, cap empresari o grup d'empresaris de la ciutat o de la demarcació hagi presentat una oferta solvent per comprar el paquet majoritari d'accions que encara és en poder de Josep Delgado, en recerca i captura des de fa més d'un any. L'únic intent recent, de dos empresaris banyolins, va acabar sent un serial tragicòmic i sense final.
Amb tot, hi ha raons per a l'optimisme. Encara que el club, en una sèrie de decisions que va rectificar a corre-cuita, va semblar que deixava de banda els abonats des de l'inici de Lliga per donar entrada als que s'han unit al carro guanyador a última hora, l'empenta final deixa algunes xifres que, fins i tot, matisen l'argument de l'atracció del Barcelona utilitzat sovint per justificar un seguiment discret. Segons dades dels mateixos clubs, a les comarques de Girona hi ha encara més socis barcelonistes (7.110) que del mateix Girona (6.327), però els resultats del conjunt de Rubi i algunes iniciatives puntuals per fer visible el club a la seva ciutat han contribuït a revifar l'interès pel Girona i a escurçar un marge que, en temporades anteriors, solia voltar els tres mil aficionats. Els socis del Barça a Girona ciutat, a més, no arriben al miler. Tot i així, hi ha encara una lluita molt desigual, la d'obtenir i fidelitzar simpatitzants. El Girona té tres penyes en procés de creació i tres més d'oficials (dues a la capital i una a Sant Feliu de Guíxols), mentre que el Barça té a les comarques gironines 52 agrupacions de seguidors.
Quan la USAP va començar a mirar cap al sud, al marge del component identitari, ho va fer per lògica comercial. Per ampliar una base de seguidors restringida a la Catalunya Nord, era absurd anar a pescar nous aficionats a cals veïns de Montpeller o Tolosa. En la seva etapa com a jugador del Barça, Laurent Blanc va admetre que havia fet sovint els 435 quilòmetres que separen la seva Alès natal del Camp Nou, tan sols per veure el Dream Team de Cruyff. Si el Girona acaba pujant, per què els footeux nord-catalans no haurien de veure atractiva l'opció de tenir futbol de primera a una hora en cotxe, i a diferència dels gironins més habituals del Camp Nou, pas cher ? Si omplen els primers torns dels restaurants de l'Empordà en dies de festa, per què no Montilivi?
