L'ALTRA MIRADA

“Quan ets mare no perds la teva identitat”

Sophie Power, que ha rebut elogis i crítiques, s'esforça per positivitzar el seu exemple a la UTMB

“Durant l’embaràs, tot el que se t’aconsella és que posis les cames cap amunt i que controlis els quilos de més. Sembla que qualsevol altra cosa sigui posar en risc la teva salut i la del bebè. I no és la millor manera de preparar-se per a la maternitat: sí que ho és mantenir-se en forma, i estar sana i forta. S’ha de parlar més d’aquest tema”. Ella, en realitat, només volia córrer una de les millors curses de muntanya del món, però de la seva gesta n’ha acabat sortint un debat necessari -debat que en aquest diari ja fa mesos que ha anat obrint la nostra opinadora Anna Comet-. L’anglesa Sophie Power va completar l’Ultra-Trail del Montblanc (UTMB), de 171 quilòmetres i més de 10.000 metres de desnivell, en 43 hores, 33 minuts i 9 segons. I ho va fer només tres mesos després que nasqués el Cormac, el seu segon fill, a qui va estar alletant en els avituallaments. La seva imatge donant el pit envoltada de corredors en un dels llocs de descans es va fer viral de seguida.

“Estava patint. Habitualment el Cormac menja cada tres hores i em va costar unes 16 arribar a Courmayeur, que és on ens podíem trobar per primer cop”. Després d’aquesta primera escena, el seu marit John va anar seguint la seva cursa a Strava i l’esperava als punts de pas permesos amb el tirallet. Mentre Power s’alimentava i descansava, també es treia llet per al seu fill.

La força del missatge que envia Power després d’acabar la UTMB, però, va més enllà. L’esportista anglesa ha criticat l’estricte sistema d’inscripcions de la cursa més prestigiosa del món, que no li va permetre congelar un any el dorsal per poder córrer la temporada següent. “Només admeten renúncies per lesió. Amb l’embaràs diuen que és per decisió pròpia i no ho accepten”, lamenta. De fet, Power ja havia sigut inclosa en la llista de corredors del 2014, però va coincidir amb l’embaràs del seu primer fill Donnacha, que ara té tres anys i mig, i hi va renunciar. En aquest cas, i després de dues edicions en llista d’espera, no va voler quedar-se a casa. “És una política que cal canviar per animar més dones a córrer. Altres curses internacionals ho han fet per ser justes amb elles”, critica.

L’experiència, per la seva situació, va fer encara més especial el repte. Diu que va disfrutar de la cursa “molt més del que l’hauria disfrutat anys enrere”, i que ho va fer justament perquè l’únic objectiu era acabar-la i assaborir-la. “He hagut d’anar molt més a poc a poc, perquè havia de controlar molt les pulsacions. El meu cos encara no està preparat per cremar greixos i no podia accelerar a les baixades per protegir la pelvis. En una cursa típica hauria mirat de passar pels avituallaments tan de pressa com hagués pogut, però aquí havia de pensar a alimentar-me bé, a mi i al meu fill, i descansar”. Com que l’objectiu era ser finisher, va poder disfrutar del paisatge, xerrar amb la gent i captar tota l’essència de l’experiència.

Power reflexiona sobre aquesta “nova filosofia” de córrer que està coneixent amb 36 anys. “Quan ets a la muntanya, la majoria dels corredors no mirem el nostre voltant ni ens aturem a disfrutar de les vistes. Visc al centre de Londres i volia capturar-ho tot”. I ho va fer amb tanta intensitat que el món sencer se n’ha fet ressò.

La sacsejada social de l’exemple de Sophie Power ha remogut les pàgines i els platós d’arreu d’Europa. Tothom hi ha dit la seva, aplaudint el seu coratge i fortalesa o acusant-la d’inconscient o de mala mare. Ella, a través del seu compte d’Instagram, s’encarrega que no es distorsioni el missatge del que va fer: “Quan som mares no perdem la nostra identitat”, repeteix. Perquè, satisfeta i tranquil·la, té molt clara quina va ser la seva gran victòria al Montblanc: “Va ser un descans mental necessari. Per una vegada, només havia de tenir cura de mi”.