Del Marigol-Ronaldinha a la passió d’una entrenadora que s'estrena

BarcelonaLa sala de premsa de l’estadi Teresa Rivero es va fer petita. Amb capacitat per a 75 periodistes, n’hi havia 120, amb càmeres i micròfons a tot arreu. Tothom estava pendent d’ella: Milene Domingues, el flamant fitxatge del Rayo Vallecano. La dona del rècord de 55.197 tocs de pilota i, també, la dona de Ronaldo. “Sort que vaig venir a Madrid amb marit i casa, perquè amb el que cobren les noies no podria viure”, es queixava Ronaldinha llavors. Era el 2002, però el rerefons de la frase encara seria vàlid ara al vestidor del Rayo, pròxim rival del Barça a la Lliga Iberdrola (18 h, Gol).

Els mateixos plans per popularitzar el futbol femení que tenia Ronaldinha eren l’ambició de Maribel Domínguez quan va fitxar pel Barça el 2005. Marigolhavia sigut notícia per haver demanat a la FIFA que la deixés jugar amb el Celaya masculí de la lliga mexicana, i el seu aterratge a Barcelona va generar un boom mediàtic que va treure la secció de l’anonimat en què jugava. Al cap de pocs mesos d’arribar, Marigol i Ronaldinha es van veure les cares al Miniestadi en una tarda de febrer que va acabar amb triomf per 3-0 de les blaugranes. La mexicana va marcar l’últim gol, de penal, davant més de 3.000 persones i amb la retransmissió del canal 33.

L’enrenou que va generar aquell Barça-Rayo el 2005 va ser més esperpèntic que útil, sense base futbolística, però rescatar-lo de l’hemeroteca ajuda a reenfocar les reivindicacions que encara s’han de fer per revaloritzar la Lliga Iberdrola. I una passa, justament, pel Rayo Vallecano i per la seva entrenadora, Irene Ferreras. Ella i María Pry al Betis són les úniques dones que dirigeixen un equip a la Primera Divisió femenina i, tot i que no s’ho plantegen des de la lluita de gènere, ho assumeixen com l’excepció que encara és. Ferreras, de fet, només s’ho mira com una oportunitat que vol aprofitar en el seu primer any a l’elit. “Em diuen que m’he ficat en un merder, però per a mi és un somni. El futbol m’apassiona”.

“Anar de pobrissona no fa per mi”

Tot i que ha d’avançar amb dificultats -per configurar una plantilla competitiva, ja sense la golejadora Natalia Pablos, i per entendre’s amb una àrea esportiva que ja no protegeix Laura Torvisco-, Ferreras està “disfrutant com una nena petita” al capdavant del primer equip del Rayo. “Al filial ens va costar una mica que quallés la idea, però aquí hem trobat un equip madur i molt receptiu”. Part del secret és una honradesa i humilitat que, diu, ha sorprès la plantilla. “Els xoca molt que els digui que no tinc totes les respostes o que accepti un error en un plantejament, com ens va passar contra l’Athletic amb un matís en la pressió.

”, comenta.

Ella també sap què és ser a l’altra banda. De fet, va coincidir amb jugadores que ara té a les seves ordres, com Alicia Gómez, amb qui va lluitar per un lloc a la porteria, i Pilar García, amb qui va fer la carrera de ciències de l’activitat física i l’esport. Les lesions van precipitar la seva retirada i ara, amb 29 anys i després de diferents projectes, que no tots van sortir bé, recull els fruits d’una carrera esportiva “plena de dificultats” que són la seva força. Es considera una entrenadora “molt exigent” però flexible, que vol que els seus equips “sempre donin la cara i que siguin una pinya”.

L’esforç no es negocia amb Ferreras, que viu amb els pares perquè el salari no dona per a més. Com el 2002. “El discurs de pobrissona no ha fet mai per mi. Com més em diuen que no, més vull el sí. No m’agraden les excuses. Fem això perquè volem i perquè ens agrada i, si ho fem, fem-ho de debò i amb ganes”. Podria ser el discurs d’avui al Mini.