13/10/2021

Un mes clau (o el conte de la lletera)

2 min
Raúl de Tomás celebrant el primer gol de l’Espanyol contra el Reial Madrid en la victòria blanc-i-blava de diumenge a Cornellà-El Prat.

Tots sabem fins a l’avorriment la màxima de Simeone que no deixa de ser la repetició d’un tòpic futbolístic molt anterior a l’aparició del tècnic argentí. A la interessant entrevista que li van fer a Josep Maria Duran a RAC1 dilluns passat, el conseller delegat de l’Espanyol va fer una adaptació del “partit a partit” amb un “objectiu a objectiu” com a plantejament del futur immediat de l’equip. Jo, amb un punt obsessiu, faig projeccions de “bloc a bloc”. Divideixo la temporada per fases i marco un mínim i un òptim de punts per a cada una d’elles. El partit contra el Real Madrid marcava el tancament de la primera fase. Una fase que ja es preveia complicada, en la que ens havíem d’enfrontar a cinc dels set primers classificats de curs passat (entre els quals, el campió i el subcampió). Després de vuit partits, anem tretzens amb nou punts. Una classificació força mediocre. Però si analitzem els resultats concrets i pensem en un pronòstic raonable, només hem estat per sota del que s’esperava al camp del Mallorca, i hem estat per sobre de la lògica a l’empat al camp del Betis i amb la victòria contra el Madrid. Nou punts és la banda mitja-alta del que es podia esperar.

El proper bloc està format per cinc partits. Tres a casa (Cadis, Athletic Club i Granada) i dos desplaçaments més o menys assequibles (Elx i Getafe). Aconseguir un mínim de deu punts no és somniar despert. Acostar-nos al ple, sí, però no és més difícil que guanyar el Madrid. Per tant, és possible. Això voldria dir arribar al partit del Nou Camp del 21 de novembre (en el cas que encara no hagi estat declarat de ruïna), ben a prop del nostre rival. Fins i tot amb la possibilitat d’avançar-lo en la classificació. Podria ser un gran moment, com aquell 4 de març de 1973 en el que la rivalitat va fer el seu primer cant del cigne.

La celebració blaugrana del nostre descens, el ràpid retorn a Primera i la crisi múltiple dels blaugranes és una oportunitat que, aquest cop, s’hauria d’aprofitar. Es van perdre la de 1988 i la de l’any 2000. D’una banda, Messi a París, un gran deute i un camp que es cau a trossos. De l’altra, un camp nou de veritat i una economia sanejada. A més a més, un context polític i social molt més calmat que fa uns anys. La rivalitat torna a estar viva. I, entenent que sempre serem els segons, ens podem acostar a un equilibri a la manera de Madrid, de Sevilla o de Milà. Això sí, el gerro de llet pot caure dilluns contra el Cadis i tocaria tornar a fer comptes mirant cap abaix.

stats