L’ALTRA MIRADA

El més gran dels titans

El maig del 2017 va materialitzar el somni que portava per bandera: competir i acabar la Titan Desert, el París-Dakar de les bicicletes de muntanya. Sis dies de competició extrema al desert del Sàhara, on centenars de guerrers pugnen contra el llarg quilometratge -més de 600 km- trampejant adversitats meteorològiques com el vent i la calor. Un desafiament personal que va omplir el nostre protagonista i tants d’altres. El seu cas, però, té una particularitat.

La bicicleta és una de les passions de Xavi Caballol. Però fins fa uns anys, ho eren especialment les motos. Havia competit en enduro amateur i s’estimava la seva màquina per damunt de tot. La relació es va acabar d’una d’aquelles maneres que fan mal, sense avisar, en sec i en una data marcada al calendari: el 24 de desembre del 2007. En l’habitual escapada nadalenca amb els amics, va caure i l’impacte contra una roca va girar la seva cama, afectant-li les artèries aorta i femoral. Va lluitar durant un mes per intentar mantenir-la, però al final no hi va haver cap alternativa a l’amputació. El Xavi es va quedar sense la cama dreta.

Caure i tornar a aixecar-se. Això és el que feia el nostre protagonista els primers cops que agafava la bicicleta. El berguedà va fer el pas sense dir-ho a ningú quan, pres de la impotència de no poder prémer l’accelerador, va treure la pols de la bici penjada al garatge. Li costava mantenir l’equilibri a les pujades però era qüestió de temps adaptar-s’hi. “Soc un nervi i una persona a qui li va la canya. Em negava a passar-me el dia assegut a casa”. El Xavi va fugir de recomanacions d’amics i coneguts sobre fer una vida reposada i tranquil·la, i en la nova etapa ha disfrutat del món d’una altra manera: “Es veuen menys les mancances i la vida és més divertida”. L’esport és “un mitjà de vida” i una “vàlvula d’escapament” que li serveix per desconnectar, els pedals li donen “molta felicitat” i l’ajuden a “superar el dia a dia”, diu.

La Titan va ser una experiència “plena d’emocions fortes”. “Tenia el campament al·lucinat, al final de les etapes molts em venien a felicitar”, relata. La forta ovació que hi va haver per als esportistes amb discapacitat en el lliurament de premis va fer obrir els ulls del ciclista: “Em vaig adonar que potser faig alguna cosa que la gent considera que és difícil”, explica. Enguany Caballol no tornarà al Sàhara, però espera que aviat pugui repetir l’experiència.

El Xavi treballa de mecànic en una empresa minera. Porta una vida tan normal com pot, i pràcticament és capaç de realitzar totes les tasques dret. El mecànic de la seva moto també tenia una cama amputada i va ser exemple i inspiració per a ell, fins i tot a escala vital: “Si ell podia fer una vida normal, per què jo no? Va ser una persona clau per superar la desgràcia”, recorda.

A principis de mes va participar en el campionat d’Espanya de pista a Galapagar, amb l’objectiu de pujar al podi que no va aconseguir l’any passat, tot i arribar-hi amb més preparació. És conscient que “la gent està molt forta i la majoria es poden entrenar al 100%”. Caballol, que competeix a la categoria MC2 (la segona de cinc amb esportistes amb més discapacitat), va tornar a Berga amb 3 medalles de bronze en les proves del quilòmetre, la persecució i la d’equips.

“Molta gent del meu entorn ja no veu la discapacitat. La dona em demana coses que no puc fer”. El ciclista ha aconseguit que els que l’envolten hagin normalitzat la invalidesa, una quimera durant els primers mesos, quan els més pròxims sols es lamentaven. Sempre ha portat l’infortuni “bastant bé mentalment” i ha buscat la manera de “girar full”: “Els problemes sempre hi són”, diu. La família ha sigut una veritable via d’escapament: va conèixer la parella fa dos anys, després de l’accident, i la filla ha acceptat i ha assumit la discapacitat del pare amb normalitat. Totes dues han sigut la cama que li falta.

L’organització de la Volta a Eivissa amb BTT l’ha convidat a participar en aquesta prova de tres etapes, que es disputa aquesta setmana santa. La Cape Epic sud-africana i La Leyenda del Dorado colombiana són altres fites que somia, però veu “complicat” participar en els Jocs Paralímpics: “Necessitaria dedicar-m’hi totalment”, lamenta. Sap que és molt complicat poder fer el pas a professional: “Hi ha gent que s’hi dedica i seria qüestió de provar-ho, però s’ha de treballar per arribar a final de mes”. El Xavi continuarà sent un heroi a petita escala, un heroi a l’ombra.

Més continguts de