Geraint Thomas, el triomf d'un mètode
El gal·lès, una altra exestrella dels velòdroms, és el sisè Sky que guanya el Tour en set edicions
BarcelonaAbans de l'any 2012, cap britànic, ni cap campió olímpic de ciclisme en pista, havia aconseguit guanyar el Tour de França. Va ser llavors quan ho va aconseguir l'icònic Bradley Wiggins, el 'mod' dels velòdroms, l'esportista britànic amb més medalles olímpiques de la història, que va encetar una era britànica i de l'equip Team Sky que aquest diumenge aconseguia el sisè triomf en les set últimes edicions de la cursa ciclista més important del món. Aquest cop, després del mateix Wiggins i el quatre cops campió Chris Froome, pujava al capdamunt del podi dels Camps Elisis un tercer corredor: Geraint Thomas.
Thomas, de 32 anys, coneix bé tant Wiggins, amb qui va compartir el primer dels dos ors olímpics que el gal·lès ha aconseguit en la modalitat de persecució per equips (Pequín 2008 i Londres 2012), com Froome, amb qui porta 10 anys compartint equip. Lluny de ser l'escalador llargarut que és l'anterior campió (i que enguany ha acabat tercer), el nou mallot groc s'acosta més al perfil de Wiggins, per trajectòria i manera de córrer: sense un gran canvi de ritme, sòlid en els ports protegit per un gran equip i dominant a les contrarellotges.
De fet, era el mateix vencedor del Tour 2012 qui, a inicis de la temporada 2015, parlava de Geraint Thomas com d'un corredor “víctima del seu propi talent”. “Pot fer-ho tot: pot estar a punt de guanyar la París-Niça, preparar un esprint, guanyar una clàssica belga i tot seguit anar a una concentració en altura per fer el Tour treballant per a Froome a les muntanyes. Arriba un punt en què t'has d'especialitzar”, deia un Wiggins ja a punt de retirar-se del ciclisme de carretera.
I així ho va començar a fer Thomas, probablement el corredor que més bé representa el projecte de formació que British Cycling va engegar ara fa una dècada i que ara ha canviat per sempre el ciclisme professional. Més que la genialitat de Wiggins, un corredor a qui es va fabricar per passar de llegenda de la pista a la carretera quan ja estava consolidat, i que tan ràpid com va aconseguir el seu èxit fulgurant es va cremar, la figura de Thomas és la del treballador, un corredor més fet a la carretera que el londinenc (ja va guanyar la París-Roubaix júnior l'any 2004) que s'ha anat perfilant a l'ombra dels èxits dels seus companys.
Es diu que Dave Brailsford i Rod Ellingworth, els cervells del programa de desenvolupament del ciclisme britànic dels últims anys, ja confiaven en la progressió de Thomas en grans voltes abans de fundar l'equip Team Sky. En declaracions el 2012 el definien com “el millor corredor per a grans voltes que tenim”, tot i que el gal·lès, un gran rodador, anava aconseguint els seus millors resultats en les tradicionals proves d'un dia del calendari primaveral europeu, arribant a guanyar el prestigiós GP E3 d'Harelbeke del 2015.
Aquell mateix any, quan ja va acabar en un notable 15è lloc a la general del Tour i Wiggins va apel·lar a la seva desorientació, Thomas acaba la temporada fent unes declaracions al diari 'The Guardian' en què es mostra “capaç d'aspirar a guanyar un Tour, si em centro en això”. Se'n va a viure a Mònaco, a prop de Froome i el seu aleshores company d'equip Richie Porte, i es concentra definitivament en la seva millora en l'escalada, amb resultats immediats: guanya la París-Niça del 2016.
Thomas havia topat amb la mala sort quan Team Sky li havia donat oportunitats en grans escenaris: havia de ser líder d'equip al Giro d'Itàlia 2017 després de guanyar el Giro del Trentino, però acaba abandonant per una caiguda en què topa amb una moto de cursa. Un any després, preparant el Tour a consciència i sabent que podia ser la referència de l'equip si el cas del salbutamol de Froome acabava en sanció, ha acabat superant la jerarquia pràcticament sense voler, demostrant el triomf d'un mètode que sembla que no para de regnar mai.
