Euskaltel-Euskadi i el Giro, una inesperada relació

BarcelonaEuskaltel-Euskadi, una de les estructures més antigues del pilot professional actual, mai havia tingut una gran relació amb el Giro d'Itàlia. Quan les invitacions eren lliures, l'equip basc mai era una opció a contemplar per l'organització.

Després va arribar el canvi al ciclisme d'elit, el ProTour, amb el qual els de l'estructura de Miguel Madariaga estaven obligats a participar a la corsa rosa. Van començar amb ambició, provant-ho el 2005 amb Haimar Zubeldia, però un creixent Samuel Sánchez (17è al final) va resultar el millor a la general.

A partir d'aquí, veient les seves poques opcions, van anar viatjant a la primera gran volta de la temporada amb equips de circumstàncies. Prova d'això són unes classificacions absolutament anònimes (el 35è lloc d'Iker Flores, el 68è de Markel Irizar i el 54è d'Ivan Velasco van ser els millors de l'equip els anys 2006, 2007 i 2008, respectivament).

Quan les coses van canviar i un acord entre els grans organitzadors va permetre una major flexibilitat en les participacions dels equips, Euskaltel-Euskadi va optar per renunciar a les edicions de 2009 i 2010 del Giro d'Itàlia.

Aquest any tocava tornar, i ho han fet recollint els fruits d'una bona estructura de pedrera, que inclou el pas per l'equip continental Orbea, i de l'experiència d'aquells primers Giros.

Perquè Igor Antón (Galdakao, 1983) era un petit i il·lusionat escalador neoprofessional quan es va enfrontar per primer cop a una gran volta aquell Giro d'Itàlia de 2005. Va patir com ningú, arribant molts dies amb el grup dels esprintadors, però va deixar anar deixar un bri d'esperança amb una gran actuació a l'última jornada de muntanya, acabada a Finestre.

Va aprofitar, fins i tot, per visitar la tomba del seu ídol, Marco Pantani, al dia de descans, i va aconseguir arribar a Milà en 83a posició. Ara ho recorda convençut que aquell patiment el va fer ciclista.

Amb la mateixa admiració de sempre, ha retornat aquest any per refer-se de la mala sort que el perseguia; aquella que el va fer abandonar de l'última Vuelta a Espanya quan era líder. Amagat com aquell 2005, aquest cop entre els aspirants, va fer un atac ahir quan encara quedaven molts quilòmetres fins coronar el Zoncolan. Un tímid aventatge que ningú va poder remuntar, segurament per la protecció d'un Alberto Contador a qui li feia falta tenir equips aliats. En qualsevol cas, fent història a l'equip basc amb el primer triomf d'etapa de sempre a la ronda italiana.

Setè va arribar Mikel Nieve (Leitza, 1984), un navarrès de família de pastors que va entrar a professionals amb unes grans expectatives després de guanyar la prova reina del calendari amateur espanyol, el Memorial Valenciaga.

Tan sols un any a Orbea i un altre d'adaptació a Euskaltel van fer falta perquè arribés l'hora d'agafar responsabilitats. Dos dies després de la caiguda d'Antón, va protagonitzar una escapada maratoniana junt amb Amets Txurruka per acabar imposant-se en solitari a Cotobello.

Mateix guió que el que ha fet servir l'endemà del Zoncolan. Llest com si fos un veterà, no ha perdut els nervis per atrapar a tot un gat vell com Stefano Garzelli i ha esperat al darrer port, Gardeccia, després de més de 220 quilòmetres a les cames, per a superar-lo i anar, de nou, en solitari cap a una victòria que no tan sols passarà a la història de l'equip, sinó del Giro d'Itàlia.

Igual que Antón, la celebració ha estat uns cops de puny a l'aire. Demostrant amb un sol cap de setmana que l'equip basc té molt a dir encara que, fins aleshores, no haguessin aconseguit una sola victòria.