HANDBOL

Atrevir-se a tornar a saltar

Edgar Pérez ultima la recuperació d’un trencament de lligaments creuats que s'ha allargat durant gairebé 11 mesos

Mes de setembre. La temporada oficial havia començat tres setmanes abans. Quedaven vuit mesos per a l’últim partit oficial. Hi havia el marge de Nadal, l’aturada de les competicions de clubs per la disputa del Mundial i el descans fictici per les finestres de seleccions. El calendari d’handbol està dissenyat per gent que no ha tocat resina més de cinc cops. Edgar Pérez estava estirat a la pista de l’Ademar fent aquests comptes. Era el 26 de setembre de l’any passat, en la quarta jornada de la Lliga Asobal. L’extrem del Fraikin Granollers va pujar a la contra, va saltar i va fer gol. Quan va preparar-se per a l’impacte de la caiguda ja tenia un peu a terra. La cama esquerra no va respondre.

"Vaig saber que m'havia trencat el lligament creuat quan vaig caure a terra. Sabia que estava KO"

“Tenia clar que m’havia trencat el lligament creuat. Vaig saber què tenia en aquell moment. El genoll va bellugar-se sol. Vaig començar a fer números: els mesos que podria estar de baixa i quant quedava de temporada per saber si podria tornar. En quedaven set o vuit. Res. Abans de sortir en llitera sabia que estava KO”, recorda. El vallesà atén l’ARA a la banqueta del Palau Olímpic. Ha fet part del primer entrenament de la pretemporada de l’equip d'Antonio Rama i David Ginesta. Treballa amb càrregues restringides, evitant els contactes i minimitzant els canvis de direcció. De moment en té prou.

És la punta visible d’una rehabilitació de lligaments que ha durat gairebé 11 mesos. 316 dies. Parla des d’una satisfacció molt personal. L’Edgar és ell i les seves circumstàncies des d’aquells 10 minuts que va quedar-se sol al vestidor del pavelló de Lleó: “Vaig tenir por. No era la meva primera lesió greu. Va ser com gastar una altra vida del videojoc. Jo em cuido molt. Vull jugar a handbol tant com pugui, ser gran i poder fer esport amb els meus fills. Em va passar pel cap que potser no podria fer-ho. Després et lamentes. Era el meu any, era titular, estava molt bé i s’havia acabat. Els dies t’ajuden a tenir perspectiva”.

"Quan em vaig quedar sol al vestidor tenia por. No era la meva primera lesió greu. Va ser com gastar una altra vida del videojoc"

Readaptar-se a l’esport

L’elit reprograma els esportistes. La pista passa a ser una obligació. Els estímuls positius marquen la indústria: convocat, titular, gol, títol. Si no rendeixes, passes a ser prescindible. L’Edgar ha hagut d’aprendre a relativitzar. Es prepara per debutar en les primeres tres jornades del campionat estatal. Va plantejar-se la recuperació sense una data límit. El Granollers confia en l’internacional júnior i entenia que el més interessant era no forçar la tornada.

“Tu esculls el risc que vols prendre. Jo vull estar al màxim aquest any. Recuperar-me i tornar per sota del nivell que jo m’exigeixo no em compensava. El club m’ha ajudat a estar tranquil. En un altre equip et renoven, potser et donen aquest marge, però volen rendiment des de la primera jornada. Aquí no, mantenen l’aposta”, assegura Pérez. Està en el moment que els nord-americans anomenen return to play. S’ha de reeducar en la psicomotricitat de l’handbol. Ha superat la fase de musculació, amb escreix. Ara ha de normalitzar el desgast dels moviments.

"El cap recorda que et vas fer mal jugant i intenta evitar aquests moviments. Has d’ensenyar-li que no passa res"

“Quan et canvien el lligament creuat és com si tinguessis un genoll nou. Trigues més a reaccionar. El cap recorda que et vas fer mal així i intenta evitar aquest moviment. Has d’ensenyar-li que no passa res. És una sensació estranya. Puc fer vida normal, però no busco això. He de tenir la cama preparada per al xoc amb un defensor o fer un un contra un contra algú que pesa 150 quilos”, explica. L’Edgar es mira el genoll. La seva vida ha girat al voltant de l’articulació durant un any. Se’l toca cada vegada que es lleva, com un test a tot o res, jutjant les seves sensacions. Era un impuls malaltís que el feia responsable de l’evolució.

Un camí molt llarg

“Entrava en un cercle: no el veig bé, no estic bé, el que faig al gimnàs segur que no està servint de res, em torna a fer mal i no puc posar-hi remei. Aquesta lesió et reclama uns 20 minuts cada dia. Tu li dedicaries 24 hores, i no pots. Algun dia m’ha passat que soc a casa i surto a córrer a les 10 de la nit. M’havia entrenat tot el dia, però creia que podia donar més de si. És complicat conviure amb la frustració. Jo he tingut un hàndicap. Jo soc preparador físic i conec la gravetat de la lesió. A mi m’ha perjudicat perquè l’he respectat molt, massa. Un esportista qualsevol es lesiona, li diuen que estarà de baixa sis mesos i quan passa aquest temps s’està entrenant, encara que li faci mal, tingui líquid al genoll o no es pugui desplaçar bé”, explica.

"Algun dia m’ha passat que soc a casa i surto a córrer a les 10 de la nit. M’havia entrenat tot el dia, però creia que podia donar més de si"

Encara s’emociona quan fa balanç. Ha viscut una introspecció de pràcticament un any. Ha hagut de gestionar molts silencis i madurar. És la part real del recurs comunicatiu de “Tornaràs més fort que mai”. “És molt difícil explicar què vol dir [la frase]. La utilitzem com un tòpic. Jo ja havia passat per una operació de menisc quan tenia 19 anys, quan començava a entrar al primer equip. Va ser l’etapa més dura de la meva vida perquè em van dir que potser hauria de deixar l’handbol. En aquell moment vaig sortir de la consulta enfonsat. Aprens a coneixe’t millor, a ser millor. Les petites lesions deixen d’importar-te. La vida és una altra cosa”, diu.