HANDBOL

L'èxit d'atrevir-se a imaginar un handbol a gran escala

L'Europeu celebra aquest divendres la seva fase final amb el Croàcia-Noruega i l'Espanya-Eslovènia

L'Europeu és un mix entre competitivitat, l'elitisme ben entès de l'handbol, un purisme romàntic que encara es manté i una estratègia de màrqueting i logística que ha resultat ser un èxit. El campionat entra aquest divendres en la seva particular fase final d'Estocolm amb les semifinals entre Croàcia i Noruega (18.45 h, TDP) i Espanya contra Eslovènia (20.30 h, TDP) per la porta gran. La Federació Europea d'Handbol (EHF) celebra el nivell de l'edició més rodona de les últimes dècades. És el grapat de conseqüències d'una aposta que es va engegar el 2018 per redefinir el campionat de seleccions, ja contrastat.

L'organització va decidir ampliar el nombre de participants, de 16 a 24 països, i, a conseqüència, va estrenar un format de competició multiseu entre Suècia, Noruega i Àustria. El comitè executiu de l'EHF va entendre que un sol país patiria per assumir els mínims d'una versió XL de l'Europeu. Dividir la competició en diferents parts ha tingut hàndicaps, grans detractors i millors encerts. Es va canviar el calendari per encabir els nous partits (va passar de 17 a 18 dies), posant especial èmfasi en una rejovenida final a quatre, per intentar ser transcendent més enllà de la medalla d'or.

S'ha dosificat millor el producte mediàtic: divendres hi haurà semifinals, diumenge la final i entremig, a la jornada de dissabte, es disputaran com a gran novetat els partits per al tercer, quart, cinquè i sisè lloc. L'escenari comparteix la quota de protagonisme. L'Europeu posarà punt final per primer cop a la història a un estadi de futbol, el Tele2 Arena d'Estocolm, que mudarà la pell per convertir-se en una pista de parquet gegantina, amb el sostre retràctil tancat i una grada supletòria paral·lela a la línia del mig del camp. L'EHF estableix que hi haurà capacitat per a gairebé 25.000 persones entre els seients, les zones vip i les localitats a peu de pista.

Les relliscades no es programen

Tot per fer brillar Espanya, Eslovènia, Croàcia i Noruega, les millors seleccions. El seu nivell, com el d'Islàndia, la nova Hongria i Portugal, ha fet bones les postures dels despatxos. L'eliminació a la fase de grups de Dinamarca i França és el gran contrapunt. La disputa dels Jocs Olímpics aquest estiu ha justificat la seva relliscada, amb matisos. La Federació Danesa admet que no estava disposada a forçar els jugadors tocats per intentar aconseguir la copa, com el cas del blaugrana Casper Mortensen, que s'ha estat un any de baixa i s'ha quedat a Barcelona entrenant-se a la Ciutat Esportiva. És una qüestió de prioritats, segons assegura el seu entorn al diari ARA.

La premissa és arribar en un pic de forma a Tòquio 2020 i formar part d'un palmarès nacional que defineix l'excel·lència esportiva. Els nòrdics van fer seva aquesta reflexió després de Londres 2012. Porten gairebé dues dècades en el grup de superfavorits de l'àmbit continental, des del bronze a l'Europeu del 2002, però va ser a Rio 2016 quan es van estrenar en un podi del gran esdeveniment del món de la competició. El cas de França és diferent. Si no ha sabut competir no ha sigut perquè ha volgut programar els timings d'un suposat èxit aquest estiu. Ara per ara no té un pla ben definit. Que no hagi guanyat mai l'Europeu en any de Jocs és una dada enganyosa (el millor registre, el bronze al 2008 abans de Pequín).

Els francesos són uns nou-rics que han de tornar a aprendre a treballar el seu talent. Van estrenar la seva col·lecció de metalls olímpics el 2008. La llegenda de les Experts neix amb els ja retirats Daniel Narcisse i Thierry Omeyer i la versió total de Nikola Karabatic, Luc Abalo i Michaël Guigou. El conjunt de Didier Dinart, abans en mans de Claude Onesta, ha viscut de rendes per la inèrcia d'una de les millors plantilles de sempre. Ara ha d'evolucionar si no vol quedar-se fora de la lluita per les medalles, com ha passat a l'Europeu. França ha signat la segona mitjana golejadora més baixa dels últims deu anys en competicions internacionals (27,3 gols de mitjana en tres partits). La falta de solidesa és evident i convida a una reflexió profunda, no a assenyalar individualitats, com van fer Espanya i Croàcia temporades enrere, abans de tornar a la primera línia.