WATERPOLO

David Palma: “Si no ordenes el talent no guanyes una Champions”

Entrenador de l'Astralpool CN Aabadell de waterpolo femení

David Palma (Sabadell, 1976) va fer-se càrrec del primer equip femení del CN Sabadell ara fa dos anys amb el repte de seguir donant títols a un projecte guanyador. Després de guanyar la Champions, Palma afronta un estiu de canvis amb algunes jugadores marxant d’un bloc que segueix trobant talent a casa per renovar-se.

¿Haver guanyat una Champions a casa aixecant una final que es perdia per tres gols a l’últim quart ha sigut l’experiència més increïble de la teva carrera?

Va ser un moment difícil d’explicar. És el meu millor record, juntament amb la Copa guanyada com a jugador el 1998 a Madrid, contra un Canoe amfitrió. Quan l’Olympiacos va fer el gol amb el qual s’escapava de tres gols, la sensació era de perdre tota la feina feta durant mesos. Però res és espontani, hi havia moltes hores d’entrenament al darrere, com una feinada física en els entrenaments que permet pressionar al final del partit, i una part mental clau, de creure, de voler lluitar en defensa i atac.

En el pitjor moment vas demanar un temps mort clau. En canvi, el seu tècnic, Charis Pavlidis, no el va demanar quan la dinàmica era negativa...

Com a tècnic tens l’obligació d’intentar canviar les coses. Llavors pot sortir bé o no, però tu tens l’obligació d’enviar un missatge positiu. Després la feina és seva, de les jugadores. Per això els tècnics patim estrès. I en ocasions la situació et supera. Que Pavlidis, un tècnic amb molta experiència, no demanés temps mort quan en tenia a disposició va ser sorprenent. Ara, també ajuda treballar amb jugadores com elles, que volen guanyar-ho tot: jugadores com la Bea Ortiz; la Paula Leitón; la Maggie Steffens, que va rebutjar cobrar més a Hongria...

Com es gestiona psicològicament haver de ser sempre favorits?

Cal acceptar-ho. Quan el Nani Guiu va deixar de ser entrenador, tothom estava pendent de si amb el nou cos tècnic l’equip fallaria. Però aquest any calia guanyar la Champions a casa i s’ha fet. I la temporada que ve caldrà demostrar que el projecte està per sobre de noms propis. La gent creu que es guanyarà sempre perquè tenim les millors jugadores, però gestionar talent costa perquè totes volen jugar. Si no ordenes el talent no guanyes una Champions. El talent ha de sortir quan toca. Mira el Barça, que no sempre guanya la Champions.

La base del projecte seguirà sent el talent de la casa.

Si haguéssim de pagar tot el talent que tenim, no tindríem pressupost. Moltes renuncien a sous a l’estranger perquè aquí tenen un bon projecte. I al final la jugadora de la casa és la que marca diferències, la que vol renovar, com la Marina Cordobés, la Judith Forca, la Mati Ortiz, la Maica García. I per darrere puja més talent. Aquest any els toca fer un pas endavant a la Gisel·la Farré i la seva germana Ainara, la portera. O a juvenils com la Nona Pérez i la Judith Pradós, que a les semifinals de la Lliga ja va forçar una exclusió a una internacional com la Clara Espar.

Per quina raó marxen jugadores com Bea Ortiz, Olga Domènech, Paula Leitón o Anni Espar?

Els hi has de preguntar a elles, però puc entendre perfectament les raons de la Paula Leitón. Ella és de Terrassa i el club on va començar li ofereix liderar un projecte que es reforça. En el cas de l’Anni Espar, sempre vol reptes. Ja ha jugat a Austràlia, els Estats Units... Ha arribat a entrenar-se per ser nedadora i ara marxa a un Mataró que ja té un molt bon projecte.

Final europea fora de casa i baixes. La temporada que ve serà dura...

Serà un repte bonic. Guanyar amb facilitat és avorrit, tenir reptes et fa créixer. I sabem que la final europea segurament serà a Grècia. Guanyar a casa agrada, però fer-ho a fora excita.

Com afecta que sigui un any amb Jocs Olímpics?

Els anys de Jocs Olímpics es generen dinàmiques setmanals d’entrenaments i els seleccionadors les volen a prop. Per això les americanes i les australianes tornen a casa. A veure si podem incorporar la Maggie Steffens només per a la Champions, serà complicat.

Judith Forca m’explicava que tu vas ser el seu primer monitor de natació...

Ho vaig llegir i no ho recordava! Tinc 43anys i amb 16 ja feia de monitor. Quan vaig començar era jugador del primer equip de waterpolo, entrenava un equipet i feia de monitor. Més de 10 hores a la piscina. Així és aquest club, fa una feinada de formació molt important.

¿Et veus en el càrrec molts anys?

Sempre soc sincer. No m’hi veig molts anys perquè desgasta molt.

Més continguts de