Publicitat
Publicitat

TENIS

Albert Ramos: “Si treballes per ser millor és més fàcil que et mantinguis a dalt”

Entrevista al tenista professional

Arrenca l’any després d’un 2017 de consolidació amb grans resultats, com les finals a São Paulo i Montecarlo, que el van elevar fins al 23è lloc del món. Avui és el primer tenista català i el seu joc, cada cop més complet, li permet rendir en qualsevol superfície i tenir opcions d’engrandir palmarès (té un títol, Bastad el 2016). Ramos (Mataró, 1988) és un exemple del triomf de la maduresa. Així s’ha convertit en un rival amb les idees clares. Ens en revela algunes.

Com afronta la temporada un jugador que comença per segon any consecutiu en el top 30 del món?

Com sempre, intentant millorar. Durant la pretemporada hem fet unes cinc setmanes d’entrenament físic. També intentem fer algun canvi tenístic que la gent potser no nota però que és el moment de fer-lo.

Suposo que l’objectiu és ser més agressiu, la tendència del tenis actual.

Sí i no. Sempre has d’intentar ser més agressiu, però cal reforçar tots els aspectes. Com poder defensar amb força, arribar a pilotes forçades i fer mal, no només entrar-les. És un punt que em pot donar marge per guanyar partits. Com la volea dreta, que crec que l’hem millorat molt. I hem incidit en el servei i la restada, que també són una manera d’atacar.

I la part mental també s’entrena a la pretemporada?

Jo personalment no treballo amb un psicòleg esportiu, sí amb una psicòloga no esportiva. Al final, la meva vida és el tenis i és del que acabem parlant, però el que et puc dir és que en pretemporada s’està molt més pendent del treball físic, de millores i de l’adaptació per tornar a competir. A mi, per exemple, em costa, perquè estic tan pendent de perfeccionar les coses que si no acaben de sortir em centro més a fer-ho bé que a competir.

Parlant de mentalitat, quin percentatge d’importància té?

Cada millora tenística que fas et reforça la mentalitat. Per tant, és complicat dir un percentatge, tot i que és molt important, perquè cada reacció i emoció compten. La pressió, la motivació, la gestió de l’error...

Potser per això sempre s’ha dit que costa més mantenir-se que arribar...

Ningú t’assegura que et mantinguis a dalt, però si treballes per ser millor és més fàcil que ho aconsegueixis. A mi m’ha costat més arribar. De moment, perquè no vol dir que pugui seguir en el top 30. Per la meva trajectòria, i partint de la dificultat que impliquen les dues coses, considero que trencar la barrera mental de portar uns quants anys situat cap al número 50, 60 o 70 del món i fer el salt és més complicat que mantenir-se.

Entre els factors clau del seu ascens, l’alimentació ha sigut important, oi?

És que afectava el meu rendiment. Fins i tot m’afectava l’estat d’ànim. Estava apagat, més lent de reflexes. Va començar a finals del 2011, a la gira asiàtica, i de tan malament que em trobava no vaig poder fer les proves per esbrinar què tenia. Decidim deixar el gluten i la llet. Milloro i amb el temps torno a menjar-ne perquè em diuen que no soc al·lèrgic ni tinc intolerància, però el meu rendiment torna a baixar. I a principis del 2014 toco una mica fons i m’he de fer més proves. Finalment em diuen que no puc menjar ni gluten, ni llet ni ou. I des d’aquell dia que ho segueixo. No soc celíac ni al·lèrgic a la llet, però no em va bé. I encara més, no ho vull tastar perquè sé que afecta el meu rendiment.

Ara que farà 30 anys, què aconsellaria l’Albert dels 30 al dels 20?

Només li diria una cosa: preocupa’t per millorar.

Creu que sent més jove falta focus en el que es important?

En el meu cas, durant un any i mig ben bo no em vaig preocupar per millorar. Vaig perdre la il·lusió per millorar i em vaig conformar. Potser també estava cansat, tant mentalment com físicament. Vaig provar de fer canvis, com de preparador físic, però no sortien les coses com volíem.

Queda clar que va deixar enrere aquells dubtes. Quan van ser?

Durant el 2013 i part del 2014. Ho vas assimilant i amb constància ho superes. A vegades les coses no van tan ràpid com voldries, però tot és un procés i un aprenentatge que has de fer.

Procés, aprenentatge... Quan ens fem grans, canvien els somnis que tenim?

Són els mateixos. No són més grans, però sí que somies amb tot el que has somiat sempre. Amb 30 anys potser ja no ho podràs fer moltes vegades, però sempre pots somiar a fer-ho possible. Com a mínim, una vegada.

Però la preparació ha millorat i ara podeu jugar molts més anys. Quants més es veu jugant?

Cinc anys, com a mínim.

Etiquetes

Més continguts de