La presentació en societat de Medvédev, un geni amb un món interior ben particular

Quan tenia 9 anys, Daniïl Medvédev va arribar a un centre esportiu al sud de Moscou amb el seu pare, que el volia apuntar a un curs de natació. Però, fent cua, el pare va veure un cartell que anunciava classes de tenis i va canviar d’opinió, i de passada va canviar la vida del seu fill. Amb 23 anys, Daniïl Medvédev s’ha quedat a un pas de guanyar per primer cop un torneig de Grand Slam. «Quan veia a la pantalla els 19 títols de Grand Slam del Rafa pensava “Si arribo a guanyar, que haurien ensenyat?”», va bromejar a la cerimònia d’entrega de premis el moscovita, un jugador particular, sempre despentinat, amb un cos escanyolit i estirat com si fos un oficinista a qui han vestit de tenista i l’han posat al mig de la pista per sorpresa.

Medvédev sol dir, sincer: “Puc semblar un paio normal, però tinc un món interior bastant particular que no conec del tot bé. I no el controlo del tot”. Un món que el va portar amb 14 anys a deixar el tenis uns mesos per centrar-se en les competicions de videojocs, la seva gran passió fora de les pistes. O que va provocar, fa dos anys, que el desqualifiquessin per haver llançat monedes a un àrbitre a qui acusava d’haver-lo perjudicat amb les seves decisions. “Si canalitza aquesta energia pot ser un dels noms del futur”, va dir Boris Becker del tenista rus, que viu des de fa alguns anys a Montecarlo. “És un lloc ideal per entrenar amb bon temps, però enyoro Moscou i els amics. A Mònaco em faig amb poca gent”, diu Medvédev, que es va casar fa un any amb la seva parella, la Daria, a qui va conèixer jugant a tenis. “Ella m’ha ajudat a fer un salt de qualitat i a centrar-me”, explica el jugador, que de jove era incapaç de centrar-se en una sola cosa. Bon estudiant de matemàtiques i física, va anar a la universitat fins que va entendre que havia d’escollir: estudis, videojocs o tenis. Va guanyar el tenis.

La seva bona actuació a l’Open dels Estats Units l’ha convertit en un dels candidats a brillar un cop s’apaguin les estrelles de Federer, Djokovic o Nadal, tot i que, tal com va admetre ell mateix, encara els veu a tots “molt forts”. “Cada cop que et toca jugar contra Nadal, Federer o Djokovic és una tortura -va admetre-. No volen perdre ni un punt. D’ells s’ha d’aprendre quan hi jugues i s’ha de gaudir quan els mires en acció”.

Daniïl