L’ALTRA MIRADA

L’última frontera del tenis en cadira de rodes

Paralímpic a Barcelona i Atlanta, Ros competeix ara amb una parella sense discapacitat

El 1976, un jove nord-americà de 18 anys, Brad Parks, va patir un greu accident esquiant que el va deixar paraplègic. Durant el procés de rehabilitació va llegir un article sobre un compatriota seu, Jeff Minnenbraker. Interessat per la seva història, Parks s’hi va unir i junts van promocionar el tenis sobre cadira de rodes per tots els Estats Units.

Quatre dècades més tard, a l’Atlètic Terrassa, una altra parella, Jordi Ros i Xavi Fernández, posen en marxa el que es podria convertir en una nova fita per a l’esport paralímpic: una competició mixta entre un tenista en cadira de rodes i un altre sense cap discapacitat. “Som la parella d’integració”, explica a l’ARA Fernández, coordinador de l’Escola de Tenis Adaptat del Vallès, creada el 2010 com a resposta a les dificultats de mobilitat de persones en cadira de rodes que sortien de l’Institut Guttmann. “Alguns ho tenien complicat per anar a Barcelona a jugar a tenis i tornar tard a la nit. Per això vaig proposar a l’Atlètic crear l’escola, que pretén englobar gent més enllà del club”. Dit i fet: ara compten amb sis persones en cadira de rodes, la gran majoria per lesions a l’espina dorsal, però també una noia amb esclerosi múltiple, l’exinternacional d’hoquei sobre herba Susanna Estany.

Un d’ells és Ros, que el 1990 va patir un accident que el va obligar a anar amb cadira de rodes, però que no li va impedir continuar practicant l’esport que l’havia acompanyat anys enrere, el tenis. L’esport va ajudar-lo a recuperar mobilitat i a adaptar-se encara més de pressa a la cadira de rodes. Només dos anys després, el 1992, va participar en els Jocs Paralímpics de Barcelona, els primers a incorporar aquesta modalitat oficialment. “Vaig començar a viatjar molt a nivell del circuit, perquè a Espanya pràcticament no hi havia res, i a fora sí. Als Estats Units hi havia un munt de tornejos”, relata Ros, que també va ser present a Atlanta 1996 i en una exhibició a Roland Garros. La principal dificultat que va tenir quan va començar va ser calcular les distàncies: “Com en el tenis normal, qui arriba abans la pica millor, amb l’agreujant que no podem fer passos curts. Hem d’encarar la cadira cap a un sentit i costa més rectificar. Sempre has de tenir la cadira en marxa, perquè si comences de zero perds tota l’embranzida”, exposa.

Ara, dues dècades després de la participació olímpica, forma parella amb Fernández en la Yellow Penya Sènior, un torneig de tenis per a veterans de més de 40 anys i que es reparteix en tres categories (or, plata i bronze), segons el nivell. “Vaig proposar als diferents capitans competir amb el Jordi i no hi van posar cap impediment. Juguem a la C, i dels tres primers partits n’hem guanyat un. És innovador, crec que no hi ha cap torneig que ho hagi fet”, exposa Fernández, que reconeix la sorpresa dels rivals quan veuen un adversari en cadira de rodes. “Es queden cohibits al principi i van amb una mica de por, però els diem que se n’oblidin i que la piquin forta. Quan veuen el cop que té el Jordi, que té un nivell alt i puja molt a la xarxa perquè té una volea espectacular, s’adonen que s’han de posar les piles”, afegeix. “Quan comences a fer cops canvien el ritme”, somriu Ros, que ara recorre als “40 anys d’experiència en el tenis” per compensar les poques hores d’entrenament que li permet la feina.

Juguen amb les mateixes normes que la resta, si bé a Ros li pot botar la pilota a terra dos cops. El pròxim repte, buscar més adeptes per poder ampliar la competició en un futur: “S’hauria de normalitzar aquest esport, però a Catalunya no hi ha gaires tornejos. A Barcelona, Lleida, Vic i Sabadell hi ha alguns clubs que integren persones amb aquesta situació. De mica en mica aquest tenis es va promocionant i anirà creixent. De gent n’hi ha: per què no?”, es pregunta Fernández.

Més continguts de