22/07/2011

Els meus problemes amb el Barça (I)

2 min

Aquest és un article dedicat a un amic que, com diria aquell, tot i ser culer és bona persona i em critica la meva obsessió pel Barça. Es tracta d'una reflexió que no em ve de nou i que faig meva. Però, com he d'oblidar el Barça amb la seva avorrida i pertinaç omnipresència? I, sobretot, per què he de fer-ho, amb la mania qui li tinc? Perquè sí, ho confesso: el Barça em sembla una institució molt antipàtica. Res greu, d'altra banda. Ni res nou. Aquest sentiment forma part de la rivalitat futbolística.

Ja sé, i lamento, que alguns culers ja ni ens tenen en compte. El seu únic rival és el Madrid, i totes les seves fòbies les concentren en Mourinho i companyia. Però, per història i per donar vida als dilluns, la millor rivalitat és la dels equips d'una mateixa ciutat (o metròpoli, si amb això puc completar l'aparent gran felicitat de l'exfutur salvador de la pàtria).

Sou de l'Espanyol perquè sou anti-Barça, ens psicolanalitzen molts culers. No, amics, és en la mesura que sóc de l'Espanyol, que em cau antipàtic el Barça. I això té dues vessants: una d'intrínseca i una d'extrínseca. La meva antipatia des de la primera vessant la visc amb absoluta felicitat. És una fòbia, producte de la passió que, amb el temps, he racionalitzat. Però no té cap importancia: només és futbol.

El Barça dels valors és defensor d'un règim com el de Qatar. Un entrenador que, amb aquella cantarella afectada, fa bandera del bon comportament mentre els pocs cops que perd, ho perd tot, inclosos els papers. Alguns jugadors -un lateral, un migcampista- que em farien canviar de vorera si me'ls trobés de tornada a casa. Algun altre -un central- que sempre me l'imagino negant-me l'entrada en una discoteca del Maresme.

S'omplen la boca de planter, però l'alimenten de jugadors presos a altres equips, especialment a l'Espanyol. En la seva perillosa obsessió per l'ADN jo només hi trobo arrogància. Si el Barça fos un amic seria aquell que, des de la pusil·lanimitat, presumeix de bondat per, a l'hora de la veritat, donar-te la punyalada. Si fos una beguda, seria una sangria -entra bé, però enganya i es posa malament.

No vull tenir raó. Tot això és conseqüència d'una mirada esbiaixada per la passió futbolística. Per la mateixa que us fa dir que el Sergio Ramos és això, el Luis García allò altre i que tots els pericos som uns fatxes. Però insisteixo, no té cap importància: només és futbol. Una altra cosa són les raons extrínseques…

stats