19/05/2021

Una mica d’autocrítica

2 min
Celebració de l'Espanyol

En una setmana hem passat de la màxima eufòria per l’ascens a la indignació per la inesperada però comprensible derrota contra el Cartagena. I de la la indignació a l’orgull per la brillant victòria a Ponferrada. Si tot va com ha d’anar, el cercle es tancarà dilluns que ve amb la celebració del títol de campions.

Ens queixem, amb raó, d’un context desfavorable, però ens ocupem massa poc de reflexionar sobre l’entorn perico (que, tot i que petit, també en tenim). Un entorn protagonitzat per uns mitjans molt militants, per unes xarxes socials molt actives i, en últim terme, per una massa social que, de tan reduïda, és gairebé coincident amb el primer cercle d’aficionats pericos. Un entorn que, quatre dies després de celebrar amb eufòria l’anhelat ascens, ja ho volia cremar tot. Que si un equip sense caràcter, que si la unitat B no serveix per a res, que si així d’aquí uns mesos tornarem a baixar, que si Vicente Moreno és un perdedor. Quatre dies! Un període de ressaca –metafòrica i no metafòrica– i un partit, el del Cartagena, en el qual s’enfrontaven un equip que s’hi jugava la vida contra un que acabava d’assolir el seu principal objectiu. Resultat del tot previsible. La golejada contra la Ponferradina posava les coses al seu lloc i ens reconciliava amb l’equip. Com si l’èxit de tants mesos hagués quedat tacat per un accident sense importància!

Serem campions sense públic a les graderies. Penso que ha estat un avantatge. Perquè ens hem estalviat l’hostilitat de molts camps petits jugant el partit de la temporada. Però sobretot perquè els nostres jugadors s’han estalviat la nostra exigència afegida al ressentiment per la temporada anterior. No els n'hauríem deixat passar ni una i els haurien acabat tremolant les cames. En la primera fase de victòries sense brillantor haurien sentit aquells murmuris de desaprovació. Durant la crisi de gener les queixes haurien augmentat de decibels. Després del partit contra el Mirandés els hauríem rebut amb lleugeres protestes.

El moviment pendular dels estats d’ànim és característic del món del futbol. És part de la seva gràcia absurda. Però a mi m’agradaria que els pericos fóssim una afició més incondicional. Que tractéssim els futbolistes (milionaris, privilegiats, professionals, ja ho sé) una mica com si fossin fills nostres. Entenent les seves errades, donant-los suport quan més el necessiten. No esdevenir mai clients. Entre altres motius, perquè els clients poden escollir. I nosaltres, no.

stats