ESPÈCIE PROTEGIDA

Una mica de mesura

Cal vigilar amb les crítiques, també amb els elogis

Viure i veure el futbol amb mesura és un oxímoron. Demanar-ho després de la bogeria de dissabte, una ingenuïtat. Quins instants de felicitat! El disgust per l’anul·lació d’un gol que ja havíem acabat de celebrar amb eufòria va convertir el gol definitiu en un dels tres més celebrats en els gairebé deu anys (com passa el temps!) que portem a Cornellà. Va ser un d’aquells gols que et fan abraçar desconeguts, un moment en el qual voldries quedar-te a viure. Només és el Rayo, diuen els de sempre amb aquella suficiència ressentida de qui no suporta l’alegria aliena. Ara bé, després de sis dies, l’alegria l’hem de convertir en energia per superar una fase de tres partits amb la qual, si fem un mínim de sis punts, podrem deixar les angoixes enrere. Opinar sobre l’Espanyol amb mesura, de manera ponderada. Jo intento fer-ho. Però no sempre ho aconsegueixo. Potser ara que estem tots més tranquils és un bon moment per fer autocrítica, per matisar algun judici a vegades massa contundent.

Cal ser respectuosos amb Víctor Sánchez, Javi López, Sergio García i Esteban Granero. Pel que han estat (sobretot els tres primers) i també pel que són. Javi López va acumular elogis a principi de temporada; tots els entesos deien que durant molts partits Sergio era clau en l’esquema de Rubi, i Granero va jugar a gran nivell. De fet, dissabte -després de totes les crítiques rebudes, merescudament, per la desgana amb la qual va sortir a la tornada de Copa contra el Betis- va ser clau en el gol de l’èxtasi: abans de la centrada de Rosales fa un control màgic del qual no hem parlat prou. A aquests quatre futbolistes no els queda gaire temps al club. Però nosaltres no som clients, ni ens hem de comportar com nous rics. Els hem d’estimar fins a l’últim dia. A més a més, hem d’entendre Rubi: la gestió del grup és complexa i els ha de donar minuts. És la llei del vestidor. Siguem prudents amb Wu Lei. Participo de la il·lusió, però no l’hem de carregar de responsabilitats. Som enamoradissos i estàvem necessitats d’amor. I amb quatre moixaines en forma de velocitat, compromís i electricitat ja ens hi volem casar. Pot ser el nostre ídol. Però donem-nos marge. Amb mesura.

He estat excessiu en les crítiques a Rosales. En defensa, segueix fabricant autopistes. Però cal reconèixer que és una de les millors bases que tenim per al joc d’atac. I també he estat excessiu en els elogis a Óscar Melendo. Però ell ja ha deixat clar que sap on té les mancances: ha de ser més decisiu i marcar més gols.

Que boniques que són les setmanes en què pots opinar de futbol amb mesura.

Més continguts de