FUTBOL

Saber ser mil·lennial i esportista d’elit

Els hàbits alimentaris són un element diferencial dels esportistes professionals

Què vull menjar? Tothom es planteja diàriament la pregunta. La primera resposta és dubtar. A la cafeteria, per acompanyar el cafè de mig matí, o davant la prestatgeria d’un supermercat. L’oferta és àmplia, perillosament superior a la capacitat de centrar-nos en les necessitats per davant de l’impuls. La decisió balla entre barems estètics, exclusivament nutritius i raonaments mal fonamentats. L’alimentació és una d’aquelles ciències de rutina, vestida amb falsos mites i pressentiments. Tothom hi entén. Els riscos -que n’hi ha- creixen a mesura que l’escenari es professionalitza. Fer vida sana pot ser senzill.

Un raonament madur serveix per controlar el dia a dia. L’esport menja en una altra taula. Un atleta troba en una dieta un element més de la seva preparació, a l’altura d’aixecar ferro al gimnàs. És un principi fonamental quan es vol competir i triomfar a l’elit de l’esport. Des del jove que deixa enrere l’etapa formativa (i el tram final del desenvolupament físic) fins als millors jugadors. Leo Messi va demostrar anys enrere al Barça que el treball individual comença pels àpats. L’argentí va canviar la seva alimentació després de la final del Mundial del 2014. Va ser una decisió pròpia, per trencar amb un malestar que havia normalitzat.

Un canvi de peces, senzill, sense fórmules miraculoses ni components químics (aigua, fruites i verdures fresques, fruits secs i llavors), va fer que el seu metabolisme es reordenés. La nova dieta va fer que l’argentí deixés enrere les digestions pesades, les nàusees prèvies als partits i els problemes musculars que havia anat arrossegant. Són càlculs matemàtics. “El nostre cos funciona amb la gasolina que nosaltres li donem. L’alimentació pot millorar el rendiment perquè, si és bona, estarem donant a l’organisme els nutrients que demana quan els demana. No és el mateix aportar-li proteïnes o aminoàcids en un moment puntual. Un atleta ha de tenir en compte que les necessitats de minerals i de nutrients són molt més elevades que les d’una persona normal”, explica la nutricionista de Powergym Andrea Juan.

La condició d’esportista d’elit exigeix un sistema de filtratge al mil·límetre, amb fonaments i un estudi al darrere. La fórmula del cop d’ull no és vàlida quan es vol viure de l’esport. “Es diu que la gent que menja malament i no guanya quilos té molta sort. És justament al revés. Qui s’engreixa ràpid cuida la seva alimentació perquè vol veure’s millor. Les persones que visualment no veuen un efecte del menjar porqueria poden patir problemes a la llarga. No cal tenir panxa per acumular greix per tot el cos. Aquí trobem el problema. Menges malament i com que no ho notes, segueixes menjant malament”, segueix l’especialista.

La fórmula de la coca-cola

Hi ha productes que socialment estan normalitzats en l’alimentació diària de les persones, però que són perillosos en un context d’esport de primer nivell. El poder del màrqueting i la reiteració d’alguns inputs de masses amaguen unes conseqüències perilloses. Ser professional i mil·lennial, amb el seu particular estil de vida, ha de ser compatible. Exigeix una consciència i una nova educació nutricional. Tenir un índex de massa corporal baix no t’allibera de l’efecte de dolços i refrescos. El Barça treballa per reforçar la teoria. Els seus especialistes en nutrició van intervenir aquest estiu en el procés d’adaptació dels fitxatges. Segons ha pogut saber l’ARA, hi havia jugadors que tenien mals hàbits, com el consum massiu de refrescos.

“Entenem refresc com qualsevol beguda ensucrada amb gas. El gust i òbviament la marca són indiferents. Un refresc porta tant sucre que si ens fixem en els ingredients porta àcid ascòrbic. És un component que evita que vomitem quan l’ingerim. El cos no accepta aquestes quantitats de sucre, és tòxic. La fórmula està feta perquè la puguem beure, si no seria impossible. Aquest detall ja demostra que el producte és desastrós”, expliquen a l’ARA especialistes vinculats als serveis mèdics de la Ciutat Esportiva Joan Gamper del Barça. “El sucre fa pics glucèmics altíssims, després fa baixades brutals i al cap de dues hores genera una necessitat d’ingerir sucre. Crea una addició. El cervell es mor pel sucre, et tornes un ionqui del sucre de les begudes”, destaquen. Els efectes d’una exposició regular van més enllà i són preocupants. La cola, en concret, incideix en la salut òssia. És territori de lesions greus i motius per escurçar carreres. “Al nostre cos tenim el PH. El seu valor ha de ser sempre neutre, amb un 7,2. La coca-cola és molt àcida. Per combatre-la, l’organisme fa un treball extra per tornar a l’equilibri inicial. Necessita molts minerals. El principal és el calci. Què fa el cos? Treure’l dels ossos per taponar l’acidesa. És a dir, consumir refrescos provoca que ens descalcifiquem, que desgastem l’esquelet. A més provoca que el calci vagi pel torrent sanguini (no és el seu camí natural) i pot fer que hi hagi sobreacumulació en llocs poc habituals. A la llarga les articulacions també pateixen, perquè si els músculs no estan ben nodrits, no les aguanten com haurien de fer-ho”, afirmen des de l’entorn blaugrana.

Lesions musculars

Sense buscar el cas radical, les estampes de quiròfan, escollir malament els plats té conseqüències immediates en el rendiment de l’esportista. Que els clubs estiguin preocupats per la dieta d’alguns dels seus jugadors no és per caprici. Les plantilles no deixen de ser un paquet d’actius. Per generar èxits han d’estar disponibles. Controlar les ingestes d’alcohol o menjar ràpid pot evitar lesions musculars. És l’inici d’una cadena de problemes. “Un múscul ha de tenir els nutrients suficients per funcionar correctament. Necessiten uns nutrients determinants. Quan fem esport trenquem fibres, hi ha microtrencaments. Si després d’entrenar o l’endemà no ajudem el múscul a recuperar-se, podem potenciar un futur trencament. Una mala praxi farà que a la llarga no funcionin correctament, o que la recuperació no sigui la correcta”, assenyala Andrea Juan.

El jugador ha de seguir les pautes de l’especialista. La taula de consum de calories ha de ser responsable. Tot i sumar el mateix valor numèric, un paquet de galetes de xocolata no té el mateix valor nutritiu que un bistec de primera classe. “Una cosa és la quantitat i l’altra és la qualitat. A vegades aportem molts sucres i greixos saturats que el cos no necessita. El sobrecarreguem, li donem més feina, perquè haurà de fer un esforç de digerir-ho. Algunes coses les haurà d’eliminar perquè no les vol. Un plat de colors, amb vegetals, hidrats o greixos saludables, pot tenir les mateixes calories que un dònut, però la resposta nutricional és molt més gran”, assegura Andrea Juan.

Més continguts de