GIRONA FC

El primer miracle del millor Girona de la història

Els gironins tornen a Ponferrada, el bressol de l’agònica salvació a Segona del 2014

Tornar a Ponferrada és recordar els inicis d’una època que el Girona no oblidarà. Aquell 31 de maig del 2014 es va produir un miracle. El primer miracle del millor Girona de la història. El de Pablo Machín i Jordi Guerrero. El de Francesc Rebled i Oriol Alsina. El de l’aturada d’Isaac Becerra. El dels gols d’Alfredo Ortuño. Res a veure amb l’actualitat, en què el Girona mirarà d’aprofitar la injecció moral de la Copa per acostar-se a la zona de play-off d’ascens a Primera (19 hores, Movistar LaLiga).

“Durant el viatge vaig explicar als consellers que m’acompanyaven quin era el pla B. El més lògic era que es consumés el descens i s’havia d’intentar no generar alarmisme sobre el futur del Girona, havíem de precisar molt bé el nostre missatge. Minuts abans de començar el partit, tenia el discurs preparat. Si guanyàvem, perfecte, però baixar era una possibilitat real. De fet, vam estar a Segona Divisió B durant vuit minuts”, admetia anys més tard Francesc Rebled, ara a la candidatura de Xavier Vilajoana en les eleccions del Barça i en aquells moments president de l’entitat blanc-i-vermella. “La diferència respecte a tot el que vam fer després és que sempre vam tenir temps i forma. Allà era un tot o res, sense cap mena de marge o xarxa de seguretat”, diria Pablo Machín, el tercer entrenador d’un curs complicat i que feia poc més de dos mesos que s’asseia –cobrant una misèria– a la banqueta d’un club en ple concurs de creditors i ubicat en zona de descens. Va anar retallant les diferències fins que a la penúltima jornada es va veure obligat a guanyar la Ponferradina.

El tècnic sorià, que tres anys més tard es convertiria en exclusiu en ascendir-lo a Primera Divisió, a més a més va haver d’afrontar el partit sense Jandro Castro, l’estrella d’aquell equip. L’onze va ser el format per: Becerra, Iván López, Ramalho, Chus Herrero, Juncà, Richy, Timor, Eloi Amagat, Felipe Sanchón, Tato i Ortuño. També van hi participar Bordas, Juanlu i Matamala. L’únic supervivent que continua al vestidor és Ramalho. Sense aquell triomf, res del que hem vist després hauria sigut possible. Ni l’arribada a l’elit ni la bonica història d’Àlex Granell, que jugava al Prat però Alsina ja l’havia reclutat per a la causa. Com confessava: “Havia signat el contracte i, segons com acabés la temporada, em tocaria jugar a Segona A o Segona B. La meva mare em deia que un descens tampoc seria del tot una mala notícia, perquè potser m’assegurava tenir-hi un lloc. Però el meu pare i jo érem més ambiciosos, volíem que el Girona se salvés i gaudir del repte de demostrar que podia formar part del futbol professional”. Mai s’hauria imaginat que s’ho passaria tan bé.

Plors d’alegria

Alfredo Ortuño, que havia arribat durant el mercat d’hivern i acabaria la Lliga com a màxim golejador de l’equip, va ser l’encarregat d’obrir el marcador al quart d’hora. Però a menys de vint minuts per al final, Berrocal va empatar i va fer saltar les alarmes. Aquell resultat no valia. “No vaig ni voler mirar el partit, me’n vaig anar a passejar”, explicava Javier Pequeño, el director general de l’època. Quan Ortuño va consumar l’1-2 i el seu doblet, faltaven deu minuts, que el Girona va patir com no està escrit. L’aturada de Becerra al 93, amb una mà a l’escaire, forma part d’una de les imatges més recordades. “Vam acabar més esgotats mentalment que no pas físicament, psicològicament viure tot allò va ser estressant. No puc descriure aquells segons, només pensava en desviar la pilota i sentir el xiulet de l’àrbitre. Vaig quedar en estat de xoc, és l’aturada més important que he fet, presumeixo amb orgull d’haver-la fet i haver contribuït a aquella salvació: va marcar un abans i un després”, assegurava el protagonista, que va estar a punt de perdre’s el partit perquè el dia abans s’havia quedat clavat de l’esquena a l’entrenament.

“Encara no teníem càmeres i ho gravàvem tot amb els nostres telèfons. Tinc vídeos de gent plorant, expulsant la tensió acumulada, deixant-se anar... Van ser dies plens de malsons. La de Ponferrada és una de les victòries més patides de la nostra trajectòria”, assumia Jordi Guerrero. La feina es remataria el cap de setmana següent, guanyant el Deportivo i confirmant una salvació imprescindible per entendre tot el que acabaria arribant. Perquè sense aquell 31 de maig del 2014 el camí hauria sigut diferent.