Els miracles, a Lourdes

BarcelonaTot i que els futbolistes i Setién ens van intentar convèncer que havien tornat de l’aturada competitiva millor que no en van marxar -tampoc no era difícil-, que havien fet net mentalment i física, la realitat és que el Barça és el mateix equip gris, que tira més d’ofici que de present i amb una opció d’èxit lligada al que s’inventi Messi.

Continua tenint al·lèrgia al ritme alt i, per tant, fa mans i mànigues perquè els partits siguin soporífers. Quan pot ho fa a través de la pilota, amb més vocació que passin poques coses que no pas de generar avantatges, i cada cop més convençut que només pot resoldre el dèficit de lucidesa pressionant ben amunt.

El millor que es pot dir del partit de Sevilla és que el Barça se’l va prendre molt seriosament, a diferència que contra el Leganés, conscient que podrà fallar poc si vol revalidar el títol, i que ahir era un dels obstacles més costeruts que quedaven. La bona predisposició culer, però, només es va imposar mentre el Sevilla li va tenir massa respecte. A partir de la mitja hora, es va esbravar i, amb un lleuger pas endavant tàctic al descans, Lopetegui en va tenir prou per aconseguir que els culers no tornessin a existir fins a l’empenta final.

I Setién? Doncs ja no queda ni rastre d’aquell entrenador que va arribar prometent desinhibició per trencar inèrcies. Ahir no només va ser incapaç de canviar de guió o d’exhaurir els canvis sinó que va abraçar les jerarquies fins al punt que un Suárez fos va acabar el partit quan ell mateix havia dit que només tenia cames per una hora. I Ansu, al banc.

Comptat i debatut, pot ser que un empat a Sevilla sigui un peatge assumible per intentar aixecar la novena Lliga en dotze anys. Perquè, malgrat totes aquestes limitacions, cada cop més evidents a mesura que la intocable columna vertebral va fent anys, només demà a Anoeta sabrem si el Madrid és més fiable que el Barça. El que ja sabem segur és que, després de tres mesos de confinament, els miracles s’han de continuar buscant a Lourdes.