Una mirada llarga per celebrar (molt) la Lliga de l’1 d’octubre

BarcelonaLa història dirà que el Barça va acabar guanyant el doblet Lliga-Copa la temporada 2017-18 i la sociologia hi posarà una nota a peu de pàgina: no es va desfermar l’eufòria entre els barcelonistes. La crònica esportiva explicarà que no hi va haver gaire emoció perquè el Barça va dominar la competició des de la primera jornada i els analistes estratègics trauran una pissarra on les fletxes i les zones de calor mostraran un Barça més segur en defensa i amb les línies més cosides.

Els aficionats potser la recordaran com una Lliga plana, guanyada amb ofici, el de Valverde i el de la veterana plantilla, en un any estrany i dur per al país. Tan estrany que el diumenge 1 d’octubre el Barça - Las Palmas es va haver de jugar a porta tancada després d’un matí en què la Policia Nacional i la Guàrdia Civil es van desplegar amb violència per impedir -sense aconseguir-ho- la celebració del referèndum d’autodeterminació convocat pel Govern. Un any en què el tercer crit més escoltat al Camp Nou després de “Barça!” i “Independència” va ser “Llibertat!”, i en què el color groc va acompanyar el blaugrana.

I, amb tot, em nego que em robin un gram de l’íntima felicitat per aquest títol de Lliga. Perquè vinc d’un silenci culer antic i molt llarg. I no vull fer rosegons d’aquest pa. Entre el 1929 i el 1960, el Barça va guanyar 8 Lligues i el Madrid 6. Entre el 1960 i el 1990, el Barça va guanyar 2 Lligues i el Madrid 19. L’amor pel Barça dels barcelonistes de la meva generació es va posar a prova durant molt de temps, repeteixo: 19 a 2 en Lligues en 30 anys. Del 1990 al 2018, en canvi, el Barça té 15 Lligues i el Madrid 8. El 1990, el palmarès era de 10 a 25. Ara és de 25 a 33.

L’hegemonia blaugrana al futbol espanyol les tres últimes dècades és incontestable. “Precisament ara que el món s’ha globalitzat, Espanya ja no ens interessa gaire”, diran els aixafaguitarres. Bé, el Barça no està absent del món: 4 Champions els últims 12 anys. I sí, la Lliga, amb la seva regularitat, no té la pirotècnia trompetera de la Copa d’Europa, amb les seves eliminatòries patrocinades per Heineken i MasterCard. Però que el Madrid no sàpiga guanyar la Lliga i faci veure que no la vol guanyar i que la llença a les escombraries com si fos una d’aquestes autopistes radials de peatge de la capital espanyola que acabem rescatant amb els nostres diners no vol dir que la Lliga no tingui un gran valor, que és el de la feina ben feta. I el mateix val per a la Copa. ¿Algun culer suportaria la temporada que ha fet el Madrid?

Els barcelonistes assistim als prodigis amb posat desmenjat, com si pel fet que Antena 3 no en parli les victòries del Barça al Bernabéu no existissin. Als deu últims clàssics jugats a Madrid hi ha hagut 7 victòries del Barça, 1 empat i 2 victòries del Madrid. I quines victòries, les del Barça: 0-3, 2-3, 0-4, 3-4, 1-3, 0-2 i 2-6. D’aquest pa en fem rosegons?

La primera Lliga de Valverde i l’última d’Iniesta fa més profunda la ferida del Madrid en la mateixa mesura que fa més gran el Barça. Esclar que tot es pot dissimular amb dos pots antiarrugues arreplegats a l’Eroski i una premsa d’estat disposada a canonitzar el president del Madrid, però la història és tossuda. I capriciosa: el Las Palmas, que es va fer cosir a corre-cuita la bandera espanyola a la samarreta per jugar l’1 d’octubre, ha baixat a Segona, i al seu president l’han detingut per un presumpte delicte contra la Seguretat Social. Celebro la 25a Lliga del Barça amb l’alegria ajornada de dècades enrere i perquè una victòria és terreny guanyat a la derrota. I aquest país no va sobrat de victòries.