PEU AL FERRO

‘Laudatio’ a la gorra vermella

JOSEP LLUÍS MERLOS
JOSEP LLUÍS MERLOS Periodista, com en Tintín, però tinc pendent anar a la Lluna

No m’agrada el GP de Mònaco. Mai m’ha agradat. És una pista que no permet avançaments. Treballar-hi és una incomoditat molt emprenyadora. Els fatxendes que s’hi passegen no em cauen bé. I el preparao 2.0 que entrega les copes i la toia -una altra- que l’acompanya, tampoc.

Però ahir la cursa em va entusiasmar. Va ser F1 en extracte pur. Comparar un GP d’aquests monoplaces amb un de motos és un parany en el qual la gent cau tot sovint. I no tenen res a veure. És com comparar un partit de rugbi amb un de futbol americà, encara que tots dos es juguin amb una pilota amb forma de meló.

Ahir tampoc no hi va haver gaires avançaments (tret dels que Leclerc va firmar a Loews i a La Rascasse, o els dos de Checo sobre Magnussen), però és que en aquest traçat, i més amb uns cotxes tan amples, és gairebé una missió impossible.

Va ser una cursa intel·ligent, d’aquelles que fan bona la dita de Fangio: que no sempre guanya qui corre més. Com ja hem vist altres vegades, Hamilton va saber dosificar la intensitat del lideratge per modular el graining dels neumàtics magistralment. I això no és una feina fàcil. Si es queixava per la ràdio no és perquè sigui un ploramiques, com va expressar algun ignorant, sinó perquè és una feina molt i molt complicada. D’aquí el mèrit superb de la seva victòria. La setanta-setena del seu palmarès. Un respecte. La quarta de l’any. I amb un casc -com el de Vettel- que posava la pell de gallina, en el millor homenatge que li podien retre a Niki Lauda.

El tricampió austríac no va ser dels pilots més ràpids de la història, però sí un dels més llestos. I per això el que vam veure ahir als carrers del principat va tenir un regust tan clarament Lauda. L’actuació de Verstappen va ser una demostració de maduresa, tot i l’atac a la penúltima volta a la ziga-zaga del port. Dos anys enrere ho hauria intentat trenta girs abans, i potser hauria acabat donant feina als homes granota que hi ha en aquell revolt. Va fer el que havia de fer, i no li va sortir bé. Però ho va intentar, i això li dona valor.

Ahir va ser el dia dels pilots astuts, més que el dels audaços. També ho van demostrar Sainz, amb una gran cursa, els dos Toro Rosso, i fins i tot Ricciardo que, en l’última volta, va ser murri per com li va robar la cartera a un Magnussen que mai ha destacat per ser gaire espavilat. Va ser un d’aquells dies que Lauda s’hauria tret la gorra, s’hauria gratat la closca, i, sorneguer com era, hauria rigut amb aquella rialla de baríton dramàtic que tenia al rebre Lewis de tornada del podi (#danke Niki).

Més continguts de