I el que no en sap, de lateral dret
La idea no és meva. Els hi vaig sentir als meus amics Antonio Pacheco i Carlos Marañón al seu programa de YouTube Saber y empatar, inspirat en el llibre del mateix títol. La posició que necessita menys expertesa en un equip és la de lateral dret. Dit altrament: el lloc on fa menys mal un jugador mediocre és al lateral dret. El que en sap, en sap; i el que no, de lateral dret. I el lateral esquerre? És diferent: com a mínim cal que sigui esquerrà, i n’hi ha pocs.
Puc donar testimoni de la veritat d’aquesta afirmació. Fins als tretze anys vaig ser un futbolista relativament bo i jugava d’interior dret amb el vuit del meu ídol Dani Solsona a l’esquena. A partir dels tretze, decadència i a llançar serveis de banda amb el dos a l’esquena.
El meu primer lateral dret de l’Espanyol va ser Granero. Formava part d’una defensa on l'acompanyaven, si no recordo malament, De Felipe, Glaría i Ochoa. D’aquella època també recordo Ramos, una de les primeres pèrdues per la força dels diners. Després, una llarga llista: Lanchas, Mendiondo, Job, Cristóbal són alguns dels meus records.
El millor lateral dret que he vist amb la samarreta de l’Espanyol és, sense dubte, Pablo Zabaleta. Lògicament, ens va durar poc. Tot el contrari de l’amo de la posició durant molts anys: Javi López, jugador posat en dubte per l’afició però titular amb tots els entrenadors malgrat els molts competidors que sempre va tenir.
Ara, en canvi, en tenim massa. Cinc homes per a un lloc. Dos fitxatges recents que no acaben de convèncer (Miguelón i Óscar Gil), una realitat de la casa que la temporada passada va ser el millor lateral de Segona (Víctor Gómez) i dues promeses de la casa en qui tots confiem molt (Omar i Rubén Sánchez). Si alguna conclusió podem treure del partit d’ahir –que, d’altra banda, és per oblidar– és que Víctor Gómez és l’opció més clara. Però no sembla que Rufete pensi el mateix. A més a més, tampoc tinc clar que comparteixi el meu criteri: en cas de dubte, un de la casa. Perquè no sembla que sigui el seu model i perquè des d’un punt de vista comptable surt més a compte traspassar un jugador del planter (amb el qual tot és plusvàlua) que no pas un fitxatge.
La del lateral dret potser és una posició poc important. Però precisament per això és un bon indicador del nivell general d’un equip. Si hi ha qualitat on menys es necessita, hi ha qualitat general. En tot cas, sempre és millor patir per excés que no pas per defecte. Però també és més complicat gestionar-ho bé. No tenim opció: hem de confiar en Rufete. A veure.
