El nom de les coses
Uns dies abans del tret de sortida de la campanya electoral a la presidència del Barça del 2010 un parell de directius de la junta presidida per Joan Laporta, dels més activistes contra el discurs únic al club, dels més veterans, van maniobrar per eliminar qualsevol rastre del nom de l’expresident Josep Lluís Núñez al Museu del Barça. No el van poder treure dels papers oficials perquè calia una votació de la junta directiva però tenien prou autoritat per instar els treballadors del museu a retirar rètols de l’expresident. Vist amb perspectiva, estem parlant més d’un moviment per tranquil·litzar la pròpia consciència després d’anys de mandat que d’un canvi real. I més si tenim en compte que la polèmica denominació no va tornar a l’original (Museu President Núñez) sinó que la diabòlica lògica del màrqueting es va imposar i va transformar l’espai en el Camp Nou Experience, una fórmula més adient per a la captació d’ingressos a les butxaques de turistes i visitants. El mercat no entén de baralles simbòliques intestines.
Si fem un ràpid inventari d’espais il·lustres del barcelonisme amb nom propi ens trobem que el terreny d’entrenament principal del primer equip a la Ciutat Esportiva es diu Tito Vilanova, que la mateixa Ciutat Esportiva llueix el nom del fundador Joan Gamper, que la fàbrica de somnis de La Masia s’enorgulleix de fer honor al seu alquimista principal, Oriol Tort, que la maltractada sala de premsa del Camp Nou es va batejar amb el nom de l’il·lustre Ricard Maxenchs, i que la llotja de l’estadi ha servit per fer justícia al president Sunyol i a la seva mort a mans del fusell feixista a la serra de Guadarrama. Si voleu s’hi pot afegir la Sala Roma, la Sala Wembley, l’Espai París i una sèrie de dedicades a la glòria dels escenaris d’èxit europeu.
Malgrat tot, l’estadi es manté verge de cognoms. Bé, de cognoms de personatges amb càrrega simbòlica, perquè els comercials qualificats de la directiva del Barça viatgen per mig món per captar algú amb prou diners que vulgui posar el cognom al nou Camp Nou i que permeti pagar les misses. La mort de Johan Cruyff obre amb una potència inusitada el debat de si el coliseu culer ha de portar el nom de qui va transformar un club aixeca-Recopes en una entitat amb mentalitat guanyadora. No m’hi trobaran en contra. El debat discorrerà al ritme lent i feixuc en el qual es troba còmode el club (la lenta reacció a la fatídica notícia n’és una nova mostra). Afrontem-lo. Obertament. Ens farà més forts i potser farem justícia. Perquè ara que comencem a celebrar efemèrides d’èxits i no gurucetades també podríem canviar la mentalitat en matèria de bateig d’espais.
