Un obsés del gol per afinar la punteria
BarcelonaAvui hauria pogut saltar al Camp Nou vestint la samarreta groga del Las Palmas, que va insistir en la seva cessió durant tot l’estiu, però Sandro Ramírez viurà el partit amb consciència blaugrana, implicat amb Luis Enrique i a l’espera de l’oportunitat de seguir tenint minuts. Unes molèsties per una contusió muscular l’han fet arribar al partit amb dubtes, però el canari s’enfrontarà al seu equip de formació -va estar-hi des de prebenjamí fins a cadet- en ple procés d’adaptació al primer equip del Barça. “Li exigeixo poc, només que tingui actitud i que, quan hagi de sortir a jugar, estigui preparat per ajudar-nos”, diu Luis Enrique. Aquest és el rol que guarda el tècnic per al seu davanter reserva, el mateix que destina a Munir, l’altra alternativa al trident que té a la banqueta. Sandro és un futbolista que tothom que l’ha vist créixer veu amb opcions de triomfar a Barcelona i que molts comparen tímidament amb David Villa.
Similituds a banda, el golejador de Tuilla ha sigut el seu ídol de petit. “El seu joc sempre m’ha recordat el de Villa -reconeix a l’ARA Òscar Garcia, un dels responsables de projectar-lo al Barça en la seva etapa de juvenil, quan va començar a desplaçar-lo del centre a la banda per aprofitar les seves diagonals-. Té una fixació per marcar que em cridava molt l’atenció, sempre tenia la porteria molt present. Xuta bé amb les dues cames, no participa en la construcció ni la creació, està pendent bàsicament de la definició. I defineix molt ràpidament i bé”. En dies de poca concreció de cara a gol, la seva pólvora pot alliberar la ment dels atacants blaugranes, més secs del que és habitual en aquest inici de temporada.
Un lloc a La Masia
“Sandro és un gran golejador, moltcompetitiu. Al camp té un caràctermolt fort, està molt actiu”, recorda Gonzalo Moreno, president de l’A.D. Barrio Atlántico, l’entitat on va començar a jugar a futbol a prop de casa. “Destacava tant que vam activar el procediment que sempre seguim amb els jugadors de més nivell”, explica. Amb més de tres gols de mitjana per partit a futbol 7 (118 en 34 partits), el van començar a cedir per fer una o dues sessions d’entrenament amb el Las Palmas, però seguia jugant amb el seu equip de barri els caps de setmana. Fins que Paco Lemes, una eminència del futbol formatiu canari, el va acabar de captar per al club canarión. “Era un golejador pur, un guanyador -recorda, incapaç d’evitar que se li trenqui la veu quan parla del seu deixeble-. Tenia molta qualitat, un canvi de ritme impressionant i la capacitat de colpejar la pilota amb les dues cames, cosa que el feia adaptable a diferents posicions. Marcava bé els temps, no tot ho feia per força, encara que en tenia molta, i això li augurava èxit per a etapes avançades”.
Aquest talent tan evident va cridar l’atenció dels seleccionadors canaris ben aviat i, amb 14 anys, Jordi Gris, observador del Barça a la zona, ja el tenia apuntat a la llista de jugadors interessants per portar a La Masia. “Sobresortia per la seva capacitat golejadora, la seva velocitat, com es desmarcava i definia amb els dos peus, el nivell tan alt de confiança que tenia per intentar regats i coses noves -recorda a l’ARA-. Tenia molt gol, però també qualitat quan baixava a rebre. Té olfacte per arribar a posicions de remat, sap jugar al límit del fora de joc i es desmarca molt bé. És molt ràpid i bo en el joc aeri, tot i no ser alt”. Gris, que havia jugat al futbol base del Barça, sabia que per arribar a La Masia cal ser “molt fort en l’aspecte psicològic”. “El Sandro s’exigia molt, de vegades massa, i confiava en les seves possibilitats, fins i tot jugant amb gent un any més gran que ell. Creia que estava preparat”, afegeix.
Va ser justament aquest caràcter disciplinat i lluitador el que va acabar de convèncer el club per portar-lo a Barcelona amb 15 anys. “És un noi tímid, tot bondat, molt humil”, diu Gris, que va conèixer la seva família abans d’acabar de donar el vistiplau al seu fitxatge. Moreno, amic personal dels seus pares, també explica que Sandro ha adquirit de la seva família “la seriositat, la capacitat de treball i la responsabilitat, sense la qual no hauria arribat on és ara”. Lemes, que l’acompanyava en cotxe quan els seus pares no el podien portar a entrenar-se, era més un tutor que un entrenador, anava amb la seva vocació: “Preferia fer-lo persona abans que futbolista. El vaig haver d’anar educant per evitar que gestionés malament els elogis que rebia. Tothom li deia que era molt bo. Sóc un pallissa, molt exigent. Però ell, per sort, no ha sigut mai vanitós, és molt humil, ve d’una família molt i molt treballadora”. A la seva terra agrada justament que sigui tan pròxim i tan conscient de les seves arrels i que quan té vacances torni a casa a saludar la seva gent de tota la vida.
El pròxim Pedro?
Aquest tocar de peus a terra és, també, el que més agrada d’ell al cos tècnic i el que fa que més d’un el compari amb el seu compatriota Pedro, especialment ara que el de Tenerife ha marxat. “Comparteix amb ell la humilitat i l’actitud”, diu Gris. Però Lemes demana espai personal per a Sandro, “perquè traci un camí propi sense imitar ningú”. Avui, contra els seus, pot seguir tenint minuts per fer-ho.
