El partit etern
El que més m’agrada del futbol és viure’l des de la passió per uns colors. Puc admirar els millors jugadors, puc gaudir de la final de la Champions o puc seguir amb relatiu interès un Mundial. Però no canvio cap d’aquests espectacles per viure un partit de l’Espanyol. Hi ha un vincle irracional i difícil d’explicar entre el que li passa al meu equip sobre la gespa i els meus sentiments. És des d’aquesta passió que vaig viure com una terrible injustícia la decisió de Martínez Munuera (com pot ser que els àrbitres tinguin sempre cognoms d’àrbitres?) de prolongar el partit de diumenge deu minuts. I com una immensa crueltat el gol de l’Atlètic de Madrid passat el minut 99. Sé, però, que si el partit hagués estat igual però amb les samarretes canviades no em queixaria del temps afegit.
Recordo molts partits contra els Getafes de torn en què l’equip contrari es passa tota la segona part –o inclús tot el partit– perdent temps per esgarrapar el punt del 0-0 inicial o per conservar el 0-1 aconseguit en un contraatac aïllat. Amb la tradicional targeta groga al porter en el minut 89 i amb un temps de descompte que es mou entre els tres minuts tradicionals i els cinc de les grans ocasions. Partits viscuts amb ràbia i desesperació perquè els tramposos se’n surten. Amb una eufòria tenyida de venjança quan marca l’Espanyol i els lents comencen a tenir pressa (“Ara sí que corres, eh?”) I, com no pot ser d’una altra manera, quan és l’Espanyol qui juga amb els límits del reglament la meva sensibilitat és molt més baixa.
Aquests dies hem vist com alguns mitjans justificaven els deu minuts. Però la qüestió no és aquesta: en tots els partits es perd molt temps. El problema és deixar-ho a criteri de l’àrbitre, perquè compares partits i el greuge comparatiu és un escàndol. Aquests dies, periodistes com Quique Iglesias o Eudald Serra han donat diferents exemples de partits en els quals s’havia perdut més temps i se n’havia descomptat menys.
El temps en el futbol té un problema que s’ha de resoldre: dels 45 minuts n’hi ha pocs de joc efectiu, i això va en contra de l’espectacle i corromp els resultats. Deixar-ho en mans dels àrbitres manté el conflicte en la subjectivitat. Però el temps es pot mesurar i, per tant, objectivar. La solució és senzilla i no cal inventar: imitem el bàsquet i comptem només el temps de joc efectiu. Caldrà reduir el temps de joc i deixar-lo en 25 o 30 minuts per part. No hi haurà discussió, no hi haurà greuge comparatiu, no hi haurà trampes, no hi haurà tants lesionats. I es jugarà més que ara.
