L'historiador Paul Preston (Liverpool, 1946) és un dels hispanistes més reconeguts del món. Els seus coneixements sobre la història espanyola del segle XX, que ha rastrejat a fons des dels seus anys d'estudiant a Oxford, han cristal·litzat en una extensa i rigorosa bibliografia. Entre els seus títols destaquen les biografies de Franco i el rei Joan Carles i Idealistes sota les bales , el trepidant relat sobre quatre corresponsals estrangers durant la Guerra Civil. El seu últim llibre és L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després (Editorial Base).
Preston és un personatge força conegut a Catalunya. Els seus llibres tenen un ressò considerable i ell sovint s'ha implicat en qüestions de l'actualitat catalana i espanyola relacionades amb el seu camp d'estudi. Ha criticat el revisionisme històric dels César Vidal i companyia, per exemple, i va donar suport a la campanya per la tornada dels papers de Salamanca .
Però darrere la façana del Preston historiador hi ha un altre Preston: l'apassionat dels esports. Tot i que ell digui que els esports no li agraden, i que mentre van durar els Jocs Olímpics va procurar ser lluny de Londres, i que només li interessa el criquet, no és veritat. "La majoria dels esports han estat o bé inventats o bé codificats pels britànics", es diu sovint. La idea d'un anglès que no sigui aficionat a cap esport és, per tant, gairebé oximorònica. Una hora de conversa al jardí de casa seva -frondós, amb un parell de gats mandrosos i grassos que hi fan voltes- permet confirmar que, si hi ha un britànic sense cap passió esportiva, no és el senyor Paul Preston.
Un 'evertonian' lleial
Al principi, esclar, hi ha el futbol. I, sobretot, l'Everton. "A finals dels 50 el Liverpool era de Segona i tothom era de l'Everton", evoca Preston. Fill d'una família obrera de la ciutat dels Beatles, un dels entreteniments de la seva infantesa era anar a l'estadi. "Érem el club amb més campionats al palmarès, ocupàvem el lloc que avui ocupa el Manchester United -recorda-. Però tot se'n va anar en orris als 80 per culpa d'alguns errors molt greus de la direcció. La nostra història recent ha estat de misèria i decadència". Millorarà? Respon amb una dita que els evertonians s'han apropiat: "Hem après a viure amb la desesperació, però no portem bé l'esperança".
"Ara bé -matisa tot d'una-, jo menyspreo un equip com el Manchester City, que ha comprat l'èxit a cop de talonari". Preston fa una observació que se sent sovint en les discussions futbolístiques d'Espanya: "Quan jo vaig començar a veure futbol, qualsevol dels equips podia guanyar el campionat. Hi havia una igualtat, tot era més interessant. Ara, en canvi…" Una altra raó per renegar de la filosofia del City és que ha comprat tots els jugadors. "A mi m'agraden els jugadors fets a casa perquè juguen amb més lleialtat".
Ídols, 'hobbies', pubs i bona vida
De petit Preston va estar malalt de tuberculosi. Molts anys després, quan li estaven fent les radiografies per col·locar-li un bypass , els metges van veure que els seus pulmons estaven plens de taques. Es van alarmar, fins que van entendre que eren els rastres de la tuberculosi infantil. Així i tot, de petit mai no va tenir la sensació d'estar malalt. "El meu problema per practicar esport sempre van ser les ulleres".
D'adolescent, Preston es va dedicar sobretot al ciclisme. Però als divuit anys va tenir un greu accident que li va paralitzar tot un costat durant un any i va deixar-ho. A través de revistes especialitzades, això sí, seguia el Tour de França. Preston era un gran fan de Tommy Simpson. La seva mort el 1967 -d'un atac de cor a causa d'un combinat d'amfetamina i alcohol durant l'ascensió del mont Ventor- li va produir un xoc. Ara està molt content per la victòria del seu compatriota Bradley Wiggins a l'última edició de la cursa francesa. "Va ser molt emocionant".
Com a bon anglès, Preston ha participat plenament de la cultura de pub per veure esports en comunitat. "De jove bevia massa -riu-. A la universitat, el més normal era beure una mitjana d'entre 6 i 8 pintes de cervesa cada nit. Però després vaig anar a Espanya i em vaig passar al vi. I ara m'he de moderar. Per la cremallera". La cremallera?! "La del bypass ". S'alça la samarreta i em mostra una cicatriu llarga i aparatosa sobre la panxa prominent. És la panxa de qui ha practicat el magnífic esport d'apreciar els plaers de la vida.
