El futbol és dels jugadors. Són ells els músics que interpreten la partitura de joc que els marca el tècnic compositor que busca provocar, quan fa que un jugui aquí i no allà, que la música que toqui l'orquestra s'assembli més a la melodia que imaginava.
Els sons d'ahir van ser harmònics primer, a base de minuts amb gairebé el 90% de possessió sobre una Reial Societat espantada i expectant durant la primera part, i estridents i caòtics al final, quan els locals van anar a buscar el Barça a dalt, van ser agressius i es van creure que podien fer desafinar un equip que va especular abans d'hora amb un resultat massa obert.
El Barça dels suplents
La principal motivació ahir a Anoeta provenia del Bernabéu. Concentrats, intensos, els blaugranes van sortir decidits a solucionar ràpidament el partit. Amb les idees clares. L'alineació, tot i estar plagada de suplents, suggeria diversos matisos sobre l'essència de joc blaugrana: extrems purs, un mig centre més creatiu que de contenció, un lateral esquerre reciclat amb poc recorregut i dos interiors de perfil oposat, Keita i Thiago. L'un, còmode a l'espai; l'altre, hàbil en espais curts.
En els primers set minuts de joc, el Barça va repetir una mateixa jugada en tres ocasions. Rebia la pilota Piqué en zona de centrals i, d'una banda, tenia el suport en curt de Xavi i, en paral·lel, interpretava el moviment en vertical de Keita, que s'incorporava des de la segona línia, per fer-li una passada llarga. A partir d'aquesta situació, es generaven diverses accions: Keita controlava la pilota i trepitjava àrea; Keita disputava l'esfèrica amb el central local i provocava una segona jugada que aprofitava Messi, que apareixia des de darrere, o bé el conjunt basc s'estirava i es creava un espai per dins que aprofitaven Thiago o Xavi per combinar.
Aquest automatisme ofensiu es va allargar durant el partit, tot i que amb menys intensitat que al principi. D'una acció similar, va arribar el gol, amb protagonistes diferents: Xavi va fer l'assistència i Thiago va rematar. A partir del gol, el Barça es va relaxar.
En defensa, només Piqué (i poc després també Alves) van exercir d'autèntics veterans. De fet, el central va haver de corregir els seus companys, va haver de doblar-se en les seves tasques en la intercepció. Pendent de controlar Tamudo, molt mòbil, va anar a les cobertures a la seva banda i a l'altra, cobrint l'esquena d'un Milito desafortunat. L'argentí no troba la continuïtat que li permetria recuperar la confiança.
Sense tensió
Després del descans i, motivat per un avançament agressiu de les línies de la Reial Societat, el Barça es va acomodar en un escenari de partit que, en certa manera, controlava. Són molts els cops en què, a través de la possessió, adorm el matx. Però, sense tancar-lo amb gols, els de Guardiola van anar sortint del partit, reservant forces, pensant en dimarts. El tècnic no va canviar tots els que volia canviar per dues lesions, però, en general, l'equip va perdre tensió competitiva. Només en un contraatac hauria pogut matar el partit.
La por al descens va pesar més que el matalàs dels, mínim, vuit punts, i van ser els txuri-urdin els que van jugar amb intensitat al final. La reacció, per ràbia, per orgull, per voluntat, va arribar massa tard. Un toc d'atenció amb què Guardiola i els seus músics segur que sabran compondre una cançó positiva.
