Els ploramiques
El Reial Madrid es va complicar la temporada el dia que va empatar a Pamplona i Zidane va sortir a dir que no s'hauria d'haver disputat el partit. Aquelles queixes, aquells plors impropis d'ell, van fer més mal al seu equip que qualsevol presumpta maniobra de Florentino Pérez o d'algun malvat periodista en contra seu. No va ser culpa del president, ni de cap redactor o locutor, que la setmana següent el seu equip caigués a la Supercopa i a la Copa del Rei contra l'Alcoià. Amb l'aigua al coll després de perdre davant del Llevant, amb l'Atlètic de Madrid ferm en el lideratge i el Barça despertant-se a poc a poc, Zidane va aparèixer abans de viatjar a Osca amb cara de vinagre i un to desconegut demanant respecte i reivindicant que l'any passat va guanyar la Lliga. La qüestió és que no se sap gaire bé si la bronca anava dirigida a la premsa o a la llotja. Després de guanyar patint a El Alcoraz davant del cuer, tampoc ho va precisar.
Un mal dia el pot tenir qualsevol i Zidane no és una màquina. Al futbol les crítiques no són sinònim d'oblit, ni les opinions en contra un senyal de desmemòria o de falta de respecte. El tècnic està i estarà per sempre als altars del madridisme gràcies a les seves tres Champions consecutives, però "una cosa és una cosa i sis, mitja dotzena", com deia la meva àvia. Així que, en lloc d'interpretar cap a qui va disparar divendres, tant de bo hagués sortit l'endemà a aclarir-ho. Sempre es plora per alguna cosa; per frustració, ràbia, impotència, tristesa i fins i tot d'alegria, però cal saber definir l'emoció per no semblar una planyívola a la qual paguen per fingir el que no sent.
Al Barça s'ha produït un canvi que qualsevol amb cara i ulls sap identificar. Més enllà de l'adeu del doble pivot, resulta que els jugadors s'abracen quan un marca. Hi ha vida, hi ha esperança, hi ha comunió. Enrere van quedar les queixes de Koeman pel VAR i els horaris. I fins i tot les de Gerard Piqué criticant el madridisme dels àrbitres i dels comentaristes sonen buides, a victimisme barat, a populisme ranci que els youtubers potser s'empassen per falta d'anys i de referències, però no la resta. Fer el ploricó o aparèixer molt indignat sense arguments que sostinguin l'empipament resulta enganyós i és tan inútil com escopir al cel. Juguin, parlin entre vostès, diverteixin-se. I si s'enfaden, que sigui per alguna cosa.
