L’Espanyol vol tancar amb bon peu una Lliga de quatre estacions
Els blanc-i-blaus reben l'Atlètic i necessiten derrotar-lo per seguir optant al remot setè lloc
BarcelonaL’RCDE Stadium vol repetir aquest dissabte (16.15h, BeIN LaLiga) l’èxtasi viscut la temporada passada contra un Atlètic a qui va derrotar amb un gol de Sergio García a dos minuts per al final. Si ho aconsegueix, posarà pressió a l'Athletic, l'Alabès i la Reial Societat (els dos últims s’enfronten entre si a Vitòria) en una lluita, la de la setena plaça, que es resisteix a quedar decidida en aquest tram final de curs.
Per a l’Espanyol, que no es pot permetre cap ensopegada més i que ho ha de guanyar absolutament tot d’aquí al final, aquest és l'últim objectiu d’un curs d’alts i baixos en què els blanc-i-blaus han passat per quatre estacions: veure’s capaços d’optar al títol, caure en picat i patir pel descens, remuntar prou per reenganxar-se a la lluita pel setè lloc i, en últim terme, veure’s resignats, un any més, a la zona de ningú.
Durant la seva presentació, al mes de juny, Rubi va refusar marcar-se una posició com a objectiu per no generar falses expectatives: “El que no es pot és intentar enganyar la gent. Marcar classificacions finals és precipitar-se i ser poc realista. Arribem amb il·lusió per lluitar per anar al màxim”, va confessar. El seu discurs anava en consonància amb el dels actuals responsables esportius de l’entitat, que, a diferència de les primeres temporades amb Chen Yansheng com a president, enguany van evitar xifrar objectius com el “top 8”, el “top 10” o, el més ambiciós, “assolir la Champions en tres anys”, una afirmació precipitada del dirigent xinès en el dia de la seva presentació en públic, el gener del 2016, que encara hi ha qui la recorda. L’Espanyol ha après la lliçó, conscient que encara no ha assolit el potencial econòmic per poder parlar d’Europa amb regularitat. El repte és ser-hi, però ja no es parla de terminis, per la frustració que pot generar en l’afició no complir-los.
La primera temporada amb el maresmenc a la banqueta blanc-i-blava, però, ha confirmat que no concretar un objectiu no nega, gens, la possibilitat de ser ambiciós fins al final i creure en fites inimaginables. Ho demostra el primer tram de curs de l’Espanyol. Entre l’agost i la primera jornada de novembre, és a dir, entre les jornades 1 i 11, l’Espanyol de Rubi va convertir-se en l’equip de moda de la Lliga. Ho reivindicaven les seves xifres (segon classificat, a tres punts del Barça, amb sis triomfs i només dues derrotes en 11 partits; 15 gols a favor i tan sols vuit en contra), però especialment el seu joc, atractiu i elogiat: homes com Roca, Hermoso, Granero, Darder o Borja Iglesias van rebel·lar-se contra la creença de molts que havien pronosticat que seria un curs complicat per als blanc-i-blaus. En només tres mesos l’Espanyol va començar a creure’s la frase pronunciada per Darder a l’estiu: “Cal intentar guanyar la Lliga. Sabem que en un 99,9% serà impossible, però ens hem de marcar objectius ambiciosos”. “L’equip està a un nivell superior al que estava previst a l’inici de curs”, va confirmar el mateix Rubi, que just abans de visitar el Sánchez Pizjuán ja va advertir de com de capritxós pot arribar a ser aquest esport: “En el futbol en tres setmanes se’t pot girar tot i on guanyaves comences a perdre, o et cau algun jugador important. S’ha de ser prudent”.
Un declivi massa pronunciat
Una premonició força acurada del segon tram de curs que li tocaria al seu equip: 9 derrotes en 10 jornades entre el novembre i el gener que van enfonsar els blanc-i-blaus fins a la quinzena posició. De mirar el líder a només tres punts, a perdre 13 posicions i tenir el descens a tres punts. Superada la segona estació, un hivern molt dur, a l’entitat ja no es pensava en Europa, sinó en no patir en un curs que semblava idíl·lic. Després de superar un gener “duríssim”, l’Espanyol va sacsejar l’equip al mercat hivernal i Rubi, que va insistir que “mai” havia dubtat de la seva idea de joc, va tocar algunes tecles per tornar a remuntar posicions: 10 punts de 18 en joc entre les jornades 22 i 27 van donar estabilitat i un cert coixí amb el descens, que quedava a nou punts, per no pensar en penúries.
L’Espanyol, però, no va acabar d’aixecar el vol fins a la visita a Montilivi. La tercera estació va acabar amb les derrotes contra el Sevilla i el Barça i l'empat davant del Getafe, que van impedir deixar tancada la permanència abans del previst. Tot va canviar, però, el 6 d’abril. Amb dues setmanes de retard respecte al calendari, la primavera va arribar a l’Espanyol en forma de sis punts contra el Girona i l'Alabès que van rellançar els blanc-i-blaus, novament, a aspirar a fites més altes. Descartat el descens, quedaven sis jornades per pensar que el setè lloc, que a la jornada 30 quedava a 9 punts, ja no era impossible: ara es veia a cinc punts. Durant la quarta estació, però, les flors no han acabat de florir com s’esperava a l’Espanyol, que ha desaprofitat tres grans ocasions per escurçar distàncies amb el setè: els empats contra el Llevant, el Celta i el Betis, en tres partits que va començar guanyant són una llosa que probablement hagi pesat massa per a un Espanyol que ja no té marge i que necessita un autèntic miracle per ser a Europa el curs vinent. Si no es produeix, la quarta estació acabarà on va començar la primera: en terra de ningú.
