La primera tarda de transistors de Cornellà-El Prat

BarcelonaCara o creu. Guanyar com a requisit indispensable i esperar que les ràdios del públic o la megafonia de l’RCDE Stadium anunciïn una derrota de l’Athletic al Sánchez Pizjuán. Aquest és l’únic camí que podria conduir l’Espanyol i la Reial Societat a Europa la temporada vinent. Cornellà-El Prat està preparat per viure aquest dissabte (16.15 h, BeIN LaLiga) la seva primera tarda de transistors en un dia que Rubi espera que sigui “màgic”. Serà una tarda plena d’emocions, perquè hi poden haver comiats –Roberto, probablement Sergio García i algun puntal–, on es pot batre el rècord de punts com a local a l’RCDE Stadium: 33 en suma l’Espanyol ara, dos menys que els 35 que sumava amb Pochettino el 2010-11. El context i l’hora del partit, per tant, conviden a omplir l’estadi i superar la xifra d’assistència més alta del curs (24.037 espectadors contra el Barça).

Els somnis de tota l’afició són els mateixos que els del preparador maresmenc. “Seria espectacular classificar l’equip a Europa 12 anys després. Noto molta il·lusió en tothom. Ho significaria tot. El que somiava a principi de curs era poder fer una cosa així”, va confessar el tècnic, que vol trencar la travessa més llarga dels blanc-i-blaus lluny de les competicions europees. En les deu temporades que té, l’actual feu blanc-i-blau encara no havia pogut viure una d’aquelles jornades d’infart en què l’Espanyol es jugués alguna cosa important en l'últim partit. I això que la història espanyolista està farcida de jornades de transistors. Sarrià en va viure nou. Montjuïc, tres més. A domicili, dotze. La d’avui, per tant, serà la 25a vegada que l’Espanyol arriba a l'últim partit amb algun gran objectiu en joc. La majoria de tardes de transistors les va viure entre les dècades dels 60 (7), 70 i 90 (4 cadascuna).

La majoria de vegades (14) el que es buscava en l'última jornada era la salvació. Exceptuant les temporades 1961-62, 1968-69 i 1988-89, en les quals l’Espanyol no va poder evitar disputar la promoció de descens en què va acabar baixant, en la resta de casos on es va jugar la vida fins a l’últim partit va assolir la permanència. En vuit ocasions, la lluita era per obtenir una plaça europea (fos de Champions, Europa League/UEFA, Recopa o Copa de Fires). En aquest cas, l’Espanyol va tenir menys sort. Només la va assolir dues temporades: la 1998-99 (gràcies a un gol de Galca en el triomf per 2-1 contra l’Oviedo) i la 2004-05 (l’Espanyol va vèncer 2-0 l’Athletic).

En una ocasió, a més, l’Espanyol va optar a la promoció d’ascens i, fins i tot, a la segona posició de Primera Divisió. Dels 24 precedents fins al moment, els blanc-i-blaus en van sortir somrient en 14 ocasions. L’última, i segurament la més recordada, va ser el 2006, quan un gol de Ferran Corominas, precisament contra la Reial Societat, va salvar l’Espanyol al minut 89. També contra el conjunt de Sant Sebastià, els blanc-i-blaus es van salvar el 1992 gràcies a una diana de Moj (2-1). Si quan s’hi han jugat la permanència els ha anat bé, quan el que es jugava contra la Reial Societat era una plaça europea l’Espanyol ha acabat fora de l’objectiu: el 1975 i el 1995, els bascos van privar els blanc-i-blaus d’Europa. Avui, Cornellà-El Prat vol evitar que la història es repeteixi.