ESPÈCIE PROTEGIDA

Un problema d’identitat

La crisi de l’Espanyol transcendeix el terreny estrictament esportiu: és una crisi d’identitat

Si la piloteta entra ens oblidem dels problemes importants. Quan deixa d’entrar, i ja portem dos mesos, tornem a fer-nos les preguntes essencials: qui som i on anem. Els resultats esportius mai no són fills de l’atzar. Però la crisi de l’Espanyol transcendeix el terreny estrictament esportiu: és una crisi d’identitat.

Una reducció d’abonats, cada cop menys públic i la guerra de banderes. Tot això, amanit amb una sensació de pèrdua d’ànima i de lideratge. Som una empresa de Mr. Chen -agraïment etern- que ha donat les responsabilitats de gestió a executius a qui ningú pot negar l’excel·lència. La missió de Roger Guasch és fer viable l’Espanyol com a empresa; la d’Òscar Perarnau, bastir un bon projecte esportiu tancant els anys amb un balanç econòmic positiu. Però l’Espanyol és, fonamentalment, allò que queda quan no parlem ni de futbolistes ni de diners. I d’aquest intangible, qui se n’ocupa? Perquè el més important d’un pla estratègic no són ni els objectius econòmics ni els esportius: és la idea. Qui som? Qui volem ser?

La identitat no es pot construir per contrast amb una altra identitat, ens diu, seguint el manual, l’empresa de comunicació que treballa per al club. Des del manual i des d’una mirada sentimentalment externa. Benvinguda sigui: els apassionats no sempre som els millors estrategs. Però una identitat no es crea del no res ni creix fora de context. Per tant, sense obsessions, sense discursos negatius, l’Espanyol no pot obviar el Barça. Perquè vivim en un país que no és normal: un país en què el Barça és un dels principals símptomes d’aquesta anormalitat. Amb més d’un 90% de quota de pantalla, amb uns mitjans públics que en parlen en primera persona quan s’enfronta a un altre club català, amb aules on només hi ha un nen perico que ha d’aguantar que a classe s’ensenyi l’himne del Barça. Oblideu-vos del Barça, ens diuen. Què més voldríem!!! No ens deixen! Som, inevitablement, “els altres”, i és des d’aquesta alteritat que construïm la nostra identitat. Sense complex d’inferioritat, ben al contrari. No tothom pot ser perico: ser-ho és un signe de distinció que cal viure amb alegria.

I davant la càrrega simbòlica unívoca (i infidel a la seva massa social) del Barça, hem de representar la diversitat. No som el símbol del contrari, som el contrari del símbol. Acceptem la diversitat de sentiments amb totes les banderes. Tant que, en uns temps convulsos com els que vivim i fent fora els violents (que sempre porten la mateixa), les deixem a casa i només portem la que ens posa a tots d’acord.

Més continguts de