Ja li agradaria al PSG ser com el Barça

BarcelonaDurant dècades, els catalans miraven més cap a París que cap a Madrid. Moltes generacions van aprendre abans el francès que no pas l’anglès. Barcelona, en el fons, volia ser com París. Projectava avingudes com si fossin els Camps Elisis, aixecava edificis copiant el que els arquitectes de casa havien vist en una capital cultural que sacsejava la ment de qui hi podia viure uns anys. En canvi, durant molt de temps els francesos que venien a Barcelona la trobaven petita, fosca, bruta. Tot va començar a canviar el 1992, quan Barcelona va organitzar els Jocs que París també havia volgut. Tampoc els va anar malament, als francesos, ja que es van quedar el Mundial de futbol del 1998 i Eurodisney. Però Barcelona va canviar. I el Barça, també.

París i Barcelona, sempre unides, sempre separades, han creat una rivalitat futbolística segurament superior a la que el Barça tenia amb el Chelsea ara fa una dècada. París, una ciutat tan orgullosa que el lema del PSG és senzillament «ici ce Paris» [aquí està París], ha vist com el Barça, l’equip d’una ciutat que no sempre ha sigut valorada més enllà dels Pirineus, els derrota una vegada i una altra. El PSG ha intentat fitxar a Barcelona futbolistes que li permetin manar a Europa. I ara ensumen que tenen la gran oportunitat per, d’alguna manera, intentar tancar la ferida d’aquell vol de Sergi Roberto per marcar el 6-1. No veuen el Barça fort com abans. I tenen Neymar, qui van pispar a cop de talonari deixant una ferida que encara fa mal a Barcelona. Però no en tenen prou, volen Messi. El necessiten, el vesteixen a la portada dels seus mitjans de comunicació. Volen ser el que ha sigut el Barça. El més gran, el més admirat.

Però, passi el que passi, no podran ser-ho. El PSG, que ja als anys 80 va ser dirigit per artistes, dissenyadors i experts en publicitat, no deixa de ser una gran marca comercial. No deixa de ser una joguina en mans de rics, que fan i desfan. Sí, altres clubs com el Manchester City també ho són, però si ets multimilionari prefereixo qui gasta els seus diners en Guardiola, que arribarà amb un estil, que en jugadors amb un ego més gros que la tomba de Napoleó als Invalides. Passi el que passi, el Barça no pot oblidar la importància de seguir sent propietat dels socis. De seguir sent especial. Els partits es poden perdre. Les essències, no. Encara que Messi acabi al PSG, el club francès mai podrà ser com el Barça, un club imperfecte, però diferent. El PSG podrà ser més ric, guanyar més títols uns anys, però no podrà ser més que un club. Que no ho oblidi el pròxim president del Barça.