EL GERMÀ PETIT

A la ràdio, faci’s ràdio

La influència de les grans figures de l’ofici, per fortuna, es continua fent palesa en molts narradors

Al marge del resultat d’enquestes telefòniques, de les quals se sol dissimular la imprecisió, sempre és una bona notícia per a la ràdio un reconeixement públic a la feina d’un professional del mitjà. La lloança és especialment valuosa si arriba tant dels col·legues de professió com dels oients, destinataris finals i principals del missatge. I encara és més interessant, en un temps en què els estadis de futbol s’han transformat en platós de televisió on es programen els espectacles a l’hora que més convé a la patronal, que s’aplaudeixi un narrador esportiu.

La influència de les grans figures de l’ofici, per fortuna, es continua fent palesa en molts narradors, sobretot joves. En retransmissions d’abast local, o que intenten donar un gir als estils més tradicionals, és freqüent sentir expressions recuperades i divulgades per Puyal, o girs característics de Pou a l’hora d’explicar un gol, una ocasió o una volada inversemblant. La primera regla d’or per al locutor novell és inspirar-se, no plagiar, però de la còpia sempre se’n pot inferir, amb més o menys grau, una admiració per l’original. I sempre val més una bona narració, encara que el referent hi sigui massa fàcil d’identificar, que un aiguabarreig que malbarati els recursos que ofereix el llenguatge radiofònic.

Darrerament les felicitacions s’han adreçat a Lluís Flaquer, habitual narrador del Barça a la Cadena SER. Emissores radiofòniques de l’Argentina, el país dels relatores, han difós els gols de la deslocalitzada final de la Copa Libertadores en la veu del Flaqui, que exhibeix, cada cop que agafa el micròfon, precisió, ritme, preparació i vocabulari. Però el que més li agraeixen els radiooients és la capacitat d’emocionar, de compartir sensacions, d’oferir més del que el partit en si dona. Que es parli tant i tan bé de Flaquer evidencia que hi ha un nombrós públic que consumeix la ràdio en tant que això, ràdio, no com un complement de la televisió. Per més estranya que sembli l’afirmació, no tothom que escolta una retransmissió radiofònica està veient el partit, sigui per motius de desplaçament o econòmics, per esmentar-ne els més probables. Des dels temps de les quadrícules en què es dividia el camp en les primeres narracions de la BBC (i que van donar lloc a back to square one, expressió usada fins i tot per Theresa May en vistes de l’hipotètic retorn del Brexit a la casella de sortida), el futbol a la ràdio demana detall, localització, minut de joc i resultat, modular la veu en funció del que passa, ritme, informació, copsar i deixar respirar l’ànim de la graderia i rols ben delimitats per a cadascun dels que intervenen en antena. Hi ha prou bons comentaristes televisius perquè puguin lluir la seva feina i la ràdio no jugui a fer de tele. Si la ràdio és el que és, és perquè és ràdio.

Més continguts de