01/12/2021

La Copa ens agrada

2 min
L'Espanyol ha guanyat al camp del Solares

BarcelonaEns agrada tant, la Copa, que és l’únic títol oficial que hem guanyat en els nostres cent vint-i-un anys d'història. Els campionats de Segona no els compto perquè mai els havíem d’haver disputat i perquè quan ets a Segona l’únic que importa és tornar a lloc. Ja fa més de vint anys d’aquella primera Copa per a gairebé tots els pericos vius i quinze de l’última. A alguns ens va arribar quan ja no teníem cap esperança de veure guanyar res al nostre club. Dècades de travessia del desert amb un oasi a Leverkusen que va resultar ser un miratge. Aquells dos títols van ser la prova que les coses sempre poden ser d’una altra manera; que encara que no tot és possible hi ha més coses de les que creiem que sí que ho són. Va ser un accident molt agradable, un moment futbolístic de l'arajaempucmorir. Això per als qui ens va agafar amb anys de recorregut i patiment. La meva generació –la primera Copa em va enganxar amb 35 anys– marcaria la frontera. Però des d’aleshores han passat anys, molts. I han passat poques coses. Els més joves, els qui van gaudir d’aquells dos títols, de la final de Glasgow (molt menys traumàtica que la de Leverkusen) i de cap descens, es van malacostumar. Van arribar a pensar que allò que vam viure aquells anys era l’habitual. Per ells, i també pels qui van arribar tard a aquell parèntesi de glòria –per exemple, el meu fill Oriol nascut el 2000–, ens mereixem una nova alegria. I la Copa és la més possible de les impossibles.

Hem superat la primera fase patint una mica: som l’Espanyol i hem vingut al món a patir. Era lògic superar aquesta ronda contra un equip de sisena divisió. Però molts recordem eliminatòries perdudes contra el Palamós, el Terrassa o contra un Vila-real pre-Roig del 1992 amb un 1-5 a Sarrià. Som, també, el que hem estat. I és per això que hem de celebrar cada eliminatòria que –partit a partit– ens ha de portar a un nou títol. El d’ahir ja l’hem vist molts cops i massa sovint ha acabat malament. Totes les circumstàncies en contra (la gespa artificial, la pluja, el camp petit, el joc dur del contrari) però res que pugui justificar una derrota. Molt a perdre i poc a guanyar. Jugadors que ho han de demostrar tot en el pitjor moment i que tenen la màxima pressió en el partit més absurd. I no se sap com, però arribem als maleïts penals o a uns nervis inexplicables d’última hora que ens deixen fora. El millor d’ahir –a banda dels gols de Morón, els detalls de Melendo i l’absència de lesionats– és que divendres serem al bombo. Ja falta menys per a la cinquena.

stats