03/03/2022

Decisions urgents i decisions importants

2 min
El president de l’Espanyol, Chen Yansheng.

BarcelonaA mesura que s’allunya el partit contra el Vila-real i s’acosta el del Getafe, la famosa sentència de Toshack s’imposa. Ja som a dijous i, segons la saviesa del gal·lès, ja només vols canviar quatre dels deu jugadors que volies canviar dilluns. Arribarà dissabte i acabaran jugant els mateixos cabrons de sempre (la qualificació és seva). Serveixi aquesta cita com a homenatge i desig de recuperació al simpàtic i murri entrenador, que és en un hospital de Barcelona en una greu situació de salut per culpa del maleït virus que, tot i el que pugui semblar per culpa de Putin, persisteix entre nosaltres.

Tant els dos mil herois que hi van anar com els que ho vam veure des de casa vam sentir vergonya i indignació amb el paperot del nostre equip. Ens podem consolar insistint en el mèrit que té la gran caravana perica a la ciutat de la Plana. Crec que som l’únic equip de la Lliga amb aquesta capacitat de mobilització sense que hi hagi gaire res en joc. Jo ja fa temps que m’he desmobilitzat, però quan veia testimonis de nens i joves que s’estrenaven en un desplaçament amb aquest disgust vaig recordar la meva estrena: 8-1 al camp del Saragossa amb cinc gols de Pichi Alonso. Qui sap, potser d’aquí uns anys, cap al final de la seva carrera, Yéremi Pino ens classifica per a una final europea.

Més enllà dels problemes estructurals, l’Espanyol ara té problemes urgents (no entrar en la roda boja del patiment i la por a un nou viatge a l’infern) i importants (iniciar una nova fase del projecte esportiu). Sobre els urgents, només caldrà prendre decisions si dissabte es perd. Però un cop superades les urgències s’han de prendre decisions importants. Hi ha motius objectius -el descens de 2020 com a gran llosa- i subjectius -el profund i definitiu divorci entre la massa social, que no manem però que som el gran actiu del club, i Rufete-. Guanyar el Getafe i treure quatre punts entre els partits del Llevant i el Mallorca ens resoldria -de manera gairebé definitiva- els problemes urgents. Però no els importants. Hem de recordar el que sentim aquesta setmana, hem de recordar el patiment del 2020, les renovacions absurdes de la primavera del confinament, els Calleri, els Ferreyra, els Iturraspe i els Loren. Hem de tenir ben present tot això per, un cop assegurada la permanència, donar les claus de la direcció esportiva a algú que ens faci somniar més enllà de la retòrica. Hi ha pericos amb trajectòria d’èxit que porten temps esperant el seu moment. Apunto dos noms: Rafa Montfort i Javier Ribalta. Amb els diners i la confiança que ha tingut Rufete estic segur que poden millorar els seus resultats.