En defensa del nostre Joan Garcia

BarcelonaTothom qui ha seguit la carrera de Joan Garcia en fa la mateixa valoració: és un gran porter. I en aquest tothom hi ha especialistes en porters, tècnics de la Federació i tècnics d’altres equips. Tanta unanimitat em provoca una plena confiança en el seu futur. Aquesta confiança no s’ha vist confirmada en les seves aparicions en partits de Lliga amb el primer equip de l’Espanyol. Una errada greu contra l’Elx i una altra –també greu, però amb una dosi important de mala sort– contra el Llevant. Dues errades que han suposat pèrdua de punts. Una cosa (la qualitat del porter) i l’altra (el seu mal inici) em semblen evidents. Per tant, no m’entretinc a argumentar-les.

Podem, amb raó, rebaixar la gravetat dels errors. I encara amb més raó, repartir la responsabilitat de l’empat contra el Llevant. Perquè del gol en pot tenir la culpa en Joan, però el joc lamentable que ens va oferir l’equip també té alguna cosa a veure amb el resultat final i ell en té una responsabilitat ínfima. També podem fer la tradicional reflexió –tan tòpica com certa– sobre les errades dels porters: a diferència de les dels jugadors de camp, gairebé totes acaben en gol. 

Però el més significatiu d’aquest episodi té a veure amb una nefasta gestió esportiva i amb una, des del meu punt de vista, criticable reacció de molts pericos. Per què es va fitxar Oier? Per què Joan Garcia porta tota la temporada sense jugar malgrat formar part del filial? Un porter ha de jugar. Especialment si és jove. I si fitxes un segon porter és perquè ocupi la banqueta. Rufete –no passa setmana que no n’hàgim de parlar– ens deu una explicació.

Tampoc no m’ha agradat l’actitud de clients exigents de l’entorn perico. En els meus cinquanta anys d’aficionat conscient he patit molts jugadors dolents i moltes errades. Sempre –excepte amb Òscar Garcia Junyent– he pensat que a ells els sabia tan greu com a mi equivocar-se. He sigut i soc condescendent amb els meus jugadors. I tant! Sense negar la realitat, sense amagar el cap sota l’ala, però sempre donant-los suport. Els hi he perdonat gairebé tot, de la mateixa manera que ho he fet amb els meus fills. Des de l’amor, des de l’empatia. Però també des de l’interès: estic convençut que tots rendim més si confien en nosaltres. I tot això, si es tracta de jugadors de la casa, amb més motiu. Joan Garcia ha comès dues errades. A Joan Garcia no l’han protegit prou els responsables de fer-ho. I és un gran porter fet a casa. Tinguem-ne cura, estimem-lo, animem-lo.