Han passat anys, molts anys
BarcelonaConcretament trenta-un anys, sis mesos i vint-i-cinc dies. En tot aquest temps l’Espanyol no havia guanyat un partit o una eliminatòria oficial als penals. Des d’aquella promoció d’ascens al camp del Màlaga el 10 de juny de 1990 han passat moltes coses. Dels setze jugadors pericos que dimecres van jugar a Ponferrada només tres havien nascut el dia en què Jaro va voler ser més heroi del que li tocava. Fran Mérida i Aleix Vidal encara no havien fet l’any i Diego López ja en tenia vuit. Com sempre que es guanya a la tanda de penals, el porter és el més recordat. Meléndez a Màlaga, Diego a Ponferrada. Els porters més oposats que ens podem imaginar. Un, l’etern suplent, “cunyat” de Clemente que passava per allà i va tenir el seu moment de glòria; l’altre, l’arquetip de porter etern que sembla nascut per viure sota un travesser.
Ahir vaig tornar a veure els penals del dia de Màlaga. I vaig recordar on els vaig viure: a Blanes, on estava treballant de cambrer després d’haver acabat la carrera tot decidint què en podia fer de la meva vida. Em veig amb la mateixa nostàlgia amb la qual veig aquell partit: tot era més tronat, però tot feia més il·lusió. Al Màlaga hi jugava el boquerón Esteban (ja de retirada) i hi feia de director esportiu un sempre esverat Juanito. Dani Solsona, el noi de Cornellà, era el director esportiu d’un Espanyol en el qual els jugadors més destacats –a banda d’un N’Kono que aquell dia estava amb el Camerun– eren Archibald i Wuttke. Futbolistes que, com Meléndez, no ho semblaven. I crec que això és un elogi.
Fa dies que ho repeteixo: a l’Espanyol hi ha molts indicis de canvi de cicle. Guanyar una tanda de penals n’és un més, com ho va ser en el seu moment el xut de Balic fregant el pal en el temps de descompte d’aquella semifinal del 2000. Vicente Moreno és un dels responsables d’aquest canvi. Serè en la derrota i en la victòria. Hi confio. M’agrada que sigui el nostre entrenador. I quan veig que Xavier Valls, des de la nostra televisió pública, posa l’èmfasi crítica en la llengua en la qual dimecres va contestar (quan sempre ho fa en català) i no en la victòria de l’Espanyol, encara el defenso més i més orgullós estic del sentiment que provoquem en els que no volen el nostre bé. I enyoro els crits d’eufòria que, des de la mateixa TV3, feia Eduard Boet –excel·lent professional– tot celebrant l’ascens de l’Espanyol a Màlaga i repetint “l’Espanyol s’ho mereix! Després de Leverkusen, s’ho mereix!” Aquell dia vam cobrar una petita part de Leverkusen. Dimecres vam rebre un petit senyal: aquesta Copa pot ser especial.
