Hem fet un nou perico
Charles Ducksbury és un periodista i escriptor britànic apassionat pel futbol que escriu en mitjans especialitzats de prestigi. I, des de dilluns, és un dels nostres. Ha passat uns dies a Barcelona i, com a bon aficionat, va anar a veure els partits de futbol professional que li oferia la ciutat. Ha estat de sort: és insòlit que el Barça i l'Espanyol coincideixin jugant com a locals a la mateixa jornada. Per aquesta estranya circumstància, Ducksbury va poder anar diumenge a tot un Barça-València i dilluns a un Espanyol-Cadis que, en principi, sembla que només ens pot interessar als qui vam caure a la marmita blanc-i-blava quan érem petits. No obstant això, la seva conclusió ha estat contundent i definitiva: “I’ll be back!” (Tornaré!), referint-se al camp de l’Espanyol, on, segons ell, ha viscut una experiència molt més agradable i apassionada que la que va viure el dia abans al Nou Camp. Un camp, el del Barça, que el va impressionar per la seva immensitat. Però res a veure amb el camp al qual va anar dilluns, on va respirar futbol i va compartir una experiència d’entrega i comunió entre l’afició i l’equip.
A Ducksbury el podem considerar una anècdota o un símptoma. Jo opto pel símptoma. Vull pensar que viu el futbol sense necessitat de considerar-lo el terreny de batalla dels exèrcits desarmats i simbòlics. Un futbol que no ha cregut mai en frases solemnes. Un futbol que troba el seu sentiment en la corporeïtat apassionada, sense necessitat d’estar al servei de cap causa ni de cap pàtria. Dit de manera més senzilla: un lloc on passar-s’ho bé, un lloc on viure una bona experiència. Un lloc on no ets ni usuari ni consumidor: ets part activa de l’esdeveniment. I, per tot això, un britànic futboler ha triat l’Espanyol.
Hem d’aprofitar l’embranzida. Tornem a estar a Primera, hem fet una heroïcitat (guanyar el Madrid), hem fet una excepcionalitat (no espatllar-ho a la primera ocasió), hem viscut partits amb unes bones entrades i un gran ambient; Laporta vol il·lusionar i convèncer els seus socis prometem-los un estadi tan bonic com el nostre i, mentre uns tenen un encarregat per vigilar que no saltin els ploms del camp, nosaltres acabem els partits amb un espectacle de llum i colors. I, molt important, el joc de l’equip –dirigit pel mestre Moreno– il·lusiona.
El món (i, per tant, Catalunya i Barcelona) és ple de Ducksburys. Busquem-los i que comparin. Molts prendran la decisió correcta. Són ells els que ens ajudaran a fer-nos grans. El repte és que vinguin un dia com el del Madrid o el de dilluns. La resta vindrà sola: els enamorarem.
