Respecte pels López
Quatre dies, dos empats, il·lusió intacta, alguna cosa hem fet i tot (o gairebé) és possible. Malgrat aquestes sensacions positives, no acabem de saber com sentir-nos. Vam sortir del camp de l’Elx contents amb el resultat final si pensàvem en la primera part i en l’aturada de Diego López al minut 95, i enfadats amb el resultat després d’aquells 30 minuts de la represa en què semblàvem un equip de Champions jugant contra un de Segona. Esperançats amb un equip que pot jugar tan bé, preocupats per un equip que no sabia a què jugava durant tot un període. Dimarts, contra l’Athletic Club, la conclusió és més fàcil: vam guanyar un punt. Però la il·lusió que ens feia guanyar aquest partit, l’alineació i la constatació que els bascos van ser molt superiors ens deixen un regust amarg tot i el bon resultat, vist el partit.
Però els meus protagonistes d’aquests dies han estat els nostres capitans. López i López. David i Diego. Hereus d’un braçalet que abans va ser d’un altre López compartit amb un Sánchez, després de passar pel braç d’un García. Cognoms gairebé anònims per a un club que fa de la rebel·lia contra la indiferència un motiu per (sobre)viure.
Diego va arribar a l’Espanyol a una edat en què molts futbolistes ja s’han retirat. La setmana vinent farà 40 anys i ja podem dir que l’Espanyol és el club de la seva vida. Amb cap equip ha jugat més partits (180 de 450, un 40%). I després de rebre moltes crítiques i de dir-li que estava acabat, porta una temporada entre els millors porters de la Lliga. L’exhibició contra l’Athletic és a l’abast de ben pocs.
David és un jugador del planter que ha fet gairebé tota la seva carrera a l’Espanyol. Amb 223 partits jugats (el 77% del total) sempre ha estat al seu lloc. Liderant –tot i la timidesa– i patint com un perico més. Dissabte contra l’Elx va fallar. Segurament no tindrà gaires més titularitats al mig del camp. Però els partits són molt llargs, amb cinc canvis hi ha més combinacions i ell ha de ser el nostre tercer central.
Podem discutir sobre alineacions. Podem criticar uns professionals que, al marge de la nostra passió i del romanticisme, cobren en nom d’una excel·lència que no admet. Però mai els podem faltar al respecte. A cap dels nostres. Però especialment als qui tenen o han fet arrels al club. Perquè els sentiments –com els valors– no es diuen, es demostren. Ser la força d’un sentiment és ser fidel als més compromesos. No enamorar-nos del primer passavolant que ens enlluerna sinó mantenir un amor consistent en els motius i sostingut en el temps.
