La tossuderia dels fets, la subjectivitat de la mirada
BarcelonaLa realitat és el resultat de la trobada entre els fets i la mirada. El futbol és una de les expressions més senzilles i clares d’aquesta sentència de ressonàncies kantianes. Jo, com tots els aficionats a un equip de futbol, miro els partits del meu equip amb les ulleres de la passió per uns colors. Aquesta passió podria explicar la meva indignació pel penal no xiulat a Bilbao per mans de Balenziaga. On jo veig un penal claríssim, els aficionats de l’Athletic i alguns periodistes que no ens estimen –per dir-ho amablement– hi veuen una mà “enganxada al cos” i en una “posició natural” (com més es compliquen els conceptes futbolístics més ridículs em semblen els qui els utilitzen). Accepto que les nostres respectives mirades són determinants a l’hora de jutjar un mateix fet. Però si ampliem el focus, els fets comencen a decantar la balança. Perquè la jornada anterior a l’Espanyol li van xiular un penal en contra per unes mans molt menys mans que les de dilluns. El VAR, les mans, els petits contactes (recordem aquell invent de Del Cerro Grande al camp de Barça) sempre es decanten cap al poderós. Això ja no és la mirada. Això són els fets que, tossuts, confirmen el nostre prejudici.
També pot semblar que és des de la subjectivitat de la mirada des d’on afirmem que hi ha jugadors de l’Espanyol que no donen el nivell. Però dilluns van quedar novament en evidència: Dimata, Loren, Wu Lei, Embarba han esgotat el seu crèdit. No és mania nostra, són els fets. Com també és un fet la irresponsabilitat de RDT fent-se expulsar el dia del Betis. El seu talent futbolístic –és el nostre millor jugador– no li permet liderar l’equip perquè només pensa en clau individual.
També hi ha veritats immunes als fets. Per exemple, la del fair play i l’expertesa del públic de Bilbao. Un públic i un club que dilluns amagaven pilotes per alentir el joc com un Getafe qualsevol. No ho critico, però que no ens facin aguantar la sublimació de determinats valors sense mantenir una mínima coherència amb els fets.
Hem començat una setmana en què els pericos viurem una constant dissonància cognitiva. En el nostre entorn més immediat viurem i veurem una realitat que no tindrà res a veure amb la que es transmetrà a través dels mitjans que constitueixen la realitat “objectiva”. No hem de patir, no és que ens haguem tornat bojos: són les relacions de poder, és l’economia política de la veritat. Però hem de tenir present que la seva mirada –malgrat les aparences– serà tan subjectiva i interessada com la nostra. Tal vegada més. Per allò del costum.
