Esports 05/08/2019

Carles Casanova: "Els clubs rivals demanaven al meu pare que anés a fitxar a altres comunitats autònomes"

Entrevista al fill de Josep Manel Casanova

Roger Requena
10 min
Carles Casanova: "Els clubs rivals demanaven al meu pare que anés a fitxar a altres comunitats autònomes"

Sant Adrià de BesòsCarles Casanova es movia per l’estadi de Sarrià com si fos casa seva quan el seu pare, Josep Manel Casanova, era el coordinador del futbol base de l’Espanyol. Volia fer interiorisme, però va acabar quedant-se al club, on va entrar després d’acabar la selectivitat i on treballa des de fa 20 anys d’administratiu al futbol base, on també és delegat. Va treballar mà a mà amb el seu pare, que li va transmetre el sentiment espanyolista i uns ideals que intenta mantenir vius al planter blanc-i-blau. En conversa amb l’ARA, recorda la figura del seu progenitor, desaparegut avui fa dos anys mentre mirava un partit de futbol a Màlaga.

Va coincidir uns quants anys amb el seu pare a l’Espanyol. Què feien al futbol base?

Ell era el coordinador i jo l’administratiu del futbol base. Això era tot el recurs humà que hi havia al departament. Fèiem de sol a sol. He de dir que amb el meu pare és amb qui he pencat més. A l’estiu el volum de feina que tenim és brutal, per les incorporacions, baixes, configuració del calendari… Anàvem saturats, però ens ho preníem com si fos la nostra botiga i l’haguéssim de tirar endavant. Ara per sort s’ha corregit, hi ha dos coordinadors del futbol base, un d’econòmic i força més gent treballant-hi. A vegades el meu pare no podia ni baixar a veure els entrenaments del volum de feina que teníem. Firmàvem i renovàvem els Morales o Tamudo amb un contracte que pràcticament era el mateix. Canviàvem clàusules, però tenien una quantitat de buits legals que molts advocats ara se’n farien creus. El primer ordinador que vam tenir al futbol base el va comprar el meu pare. Quan venia un jugador de fora i li volia ensenyar el club, li deia que teníem la ciutat esportiva més gran del món i li ensenyava sis o set camps. Un a la Vall d’Hebron, un a la Zona Franca, un al Poblenou… Ara ja estan tots aquí, amb material per a tothom. Jo recordo haver anat amb Tamudo a El Corte Inglés a comprar uns pantalons per vestir-se el cap de setmana.

Com definiria professionalment el seu pare?

La seva principal virtut era la capacitat per llegir el que passava als partits i per distingir els jugadors per poc que els veiés. Això el feia especial. Tenia una capacitat de treball brutal. A les 9 del matí podia estar mirant un partit de prebenjamí, una feina que potser altres coordinadors derivaven en algun caçatalents. Com que era el cap podia decidir al moment, tot era molt ràpid i eficaç, i ens permetia tenir equips molt competitius als quals costava ser eliminats. A més, era honrat com ningú. Posava diners de la seva butxaca per fer coses, com convidar a dinar entrenadors o famílies de nens, sense passar-ho al club… La infinitat de bronques que li ha costat a la nostra família. Amb el temps, però, el que més he valorat d’ell és el clima de convivència que va generar aquí. Hi va haver un moment en què tots els entrenadors anàvem a mirar els altres equips i fèiem coses externes al club, i ens vam fer amics. Tota una generació d’entrenadors vam viure aquella essència.

Això devia implicar sinergies positives entre els equips base, no?

Estant de segon amb el Lluís Planagumà a l’aleví, demanàvem una reunió amb Tintín Márquez, que era el tècnic del cadet, i amb l’Ángel Pedraza, del juvenil. Márquez ens parlava de com atacava amb el 4-3-3 i Pedraza ens ensenyava exercicis de finalització. O veies el Raúl Longhi, del filial, parlant amb el David Fernández, entrenador del benjamí. Veure gent que estan per sobre o per sota parlant de futbol era fantàstic. Vèiem els companys i què feia cadascú. Vam retroalimentar-nos els uns els altres sense que hi hagués cap problema. Darrere del meu pare hi va haver molta gent remant que va ajudar a il·luminar la feina del futbol base.

El seu pare tenia bon ull.

Era molt de donar oportunitats. Un dia va aparèixer aquí Juanlu Martínez, un valencià amb un projecte de quantificació de preparació física i d’entrenament, allò que es va dir departament de planificació i investigació. I d’allò s’ha passat al departament d’optimització del rendiment (DOR), que avui en dia és una de les eines fonamentals al futbol base. La coordinació actual són dos professors d'INEF i exjugadors. Creuen molt en el tema educatiu, estan molt a sobre de la part que hi ha darrere. La del meu pare va ser una coordinació molt més de captació, i també per fer que els entrenadors fossin competitius. Es va basar molt en seleccionar, i era igual de competitiu en la selecció dels jugadors que en la dels entrenadors. Dels tècnics que venien, cadascú sabia fer algunes coses molt bé. Li agradava donar-los llibertat a tots ells perquè ensenyés coses concretes a cada jugador. I l’any següent, a aquell jugador l’agafaria un altre tècnic i li ensenyaria una cosa totalment diferent. Ell creia que així el jugador s’enriquia de coses diferents. Ara la línia és més que tots els equips tinguin una metodologia similar. Hem de veure on porta, perquè tots els mètodes poden tenir errors. El més important és tenir una línia i seguir-la.

Va reclutar centenars de jugadors. Abans era més complex captar-los?

No sé si li costava o no, però ell ho aconseguia. Tenia un do amb la gent, era molt proper, i això feia que guanyés altres equips amb més potencial econòmic com el Barça, el Madrid o el València. Era molt ràpid i efectiu. Anava a Andalusia a veure un campionat autonòmic i en sortia amb tres jugadors emparaulats. I quan el Sevilla, el Betis o el Granada els contactaven, els deien que anirien a l’Espanyol. Parlaves amb Pablo Blanco, del Sevilla, i et deia: “Ostres, el teu pare ja podria anar a fitxar a una altra comunitat autònoma!” I el mateix amb el del Madrid o el de l’Athletic. Després va ser amic de tots aquests coordinadors històrics, que van crear les primeres escoles. Avui en dia les normes del joc han canviat molt amb els representants. El meu pare parlava molt amb les famílies. Els alevins ja tenen representant. Ens estem trobant últimament que el Madrid, Barça, València i l'Atlètic, ens fitxen cadets i juvenils. Abans no passava, hi havia un pacte, no hi havia aquestes ingerències entre planters d’equips professionals, hi havia respecte entre entitats. Si no ho marca la història, hauria de ser la RFEF qui ho reguli. L’Espanyol ho ha respectat sempre, ha estat un club senyor. Algú dirà que perquè no estem en condicions d'entrar en una guerra econòmica amb els grans. El Girona ha estat a Primera i no hem parlat amb ningú seu perquè entenem que els seus jugadors estan en un planter que pot arribar a Primera. Una altra cosa és que estigui en un planter on no hi ha primer equip, o una sortida professional… Aleshores hem anat al club i hem fet contractes de formació amb les entitats perquè se beneficiïn, o han rebut diners per arribades de jugadors al nostre primer equip. Si un club li ofereix una xifra corresponent al sou d'una família a un cadet, què hi podem fer? No podem entrar en un mercadeig.

Quin ha estat històricament el mercat del planter de l’Espanyol?

Nosaltres ens hem guiat generalment per clubs locals que han fet les coses molt bé a nivell de futbol base. La Damm, el Cornellà, el Sant Gabriel, el Gramenet, el Gimnàstic de Manresa… o el Pomar, on hi deu haver algú que potser s’hi posa a les 20 h i fa la mateixa feina que jo cobrant 100 euros o menys, potser des de casa, amb l'ajuda de la seva dona. I quan li fitxes un aleví, has de compensar d’alguna manera tota aquesta feina, que no es valora, dels clubs locals. És molt complicat, perquè aquí toca lluitar amb el Barça, i això és terrible. Perquè els nens i els pares són del Barça, que guanya títols i té botigues a tot el món. I quan truquen a qualsevol nen, està boig per jugar allà, com passa amb l’Athletic. I per un que et trobes que és de l’Espanyol i que vol venir, com Coro, te’n trobes 150 que són del Barça. Nosaltres, si tenim un segell, és que la gent prefereixi estar a casa, jugar al seu equip. La generació de la Intertoto va permetre veure que teníem al planter gent de molt nivell. Van començar a sortir com xurros. Nosaltres, que no lluitem per la Lliga ni per la Champions perquè pressupostàriament no ho tenim a l’abast, hem de tenir una essència, una cosa amb la qual la gent es pugui identificar. Que la gent digui "Soc d’aquest club perquè dona oportunitats a la gent de la casa". Jo em passo hores treballant per després anar a l’estadi i veure jugar el Pol Lozano o l’Álex López, a qui hem criat nosaltres. M’agradaria que fos l’ideari de l’Espanyol. Ho compartia amb el meu pare.

Quina va ser la incorporació que li va fer més il·lusió?

El que li feia més il·lusió era quan els jugadors debutaven al primer equip. Un d’ells va ser Jonathan Soriano, un dels nens prodigi del futbol base. Sempre va anar avançat a la seva edat. Era el substitut natural de Tamudo, tothom tenia clar que seria professional. Un dia Paco Flores el va convocar, però estava expulsat. El meu pare era al cos tècnic quan va debutar. Allò va ser especial per a ell. Sempre va tenir molt d’afecte cap a molts futbolistes. Encara hi ha molts jugadors i fins i tot representants que em diuen: “El teu pare em va donar la primera oportunitat…” Fins i tot estant a l’estranger amb el club, m'he trobat algun agent que quan li he dit que va morir se m'ha posat a plorar. Amb el temps ens hem adonat del que va suposar. Perquè algú que està 24 hores ficat amb el futbol no és a casa. A nivell familiar sempre havíem tingut queixes i retrets, el pressionàvem una mica. Hi era quan podia, sempre tenia algun partit. “A les 16 h juga el cadet”, deia, i marxava a mig dinar. En aquell moment no li donàvem la importància que tenia. S’havia enfrontat amb directors esportius, demanant i suplicant que s’enduguéssin joves a la pretemporada amb el primer equip perquè havia garantit als jugadors que els agafarien. Donava molt de valor al fet que un del planter arribés al primer equip per tota la feina que hi havia darrere, des de la selecció fins a convèncer-lo i haver-lo tingut diversos anys cuidant-lo. Melendo, per exemple, va estar a un minut de marxar al Madrid. No ho va fer perquè Lardín i Gallego el van convèncer. I ara tot l’estadi amb samarretes de Melendo. Al ser petit, els entrenadors al principi no el posaven. I al final de temporada veien que tenia nivell i l’acabaven posant. I el seu pare deia: “N'estic fart, cada any el mateix. No el posen perquè no confien en ell”. I molta paciència. Cada any era una guerra perquè es quedés, perquè hi crèiem. I ara veus com disfruta al primer equip. És una satisfacció moral, per a nosaltres. Quan ets professional has de passar per etapes així, demostrar que vals, treballar fins que et posin.

Quin altre fitxatge el va marcar?

N’hi ha un que potser li va costar el càrrec, el de Rubén Duarte. El meu pare el va incorporar del Poli Ejido a principis d’estiu. L’aleshores conseller, Germán de la Cruz, va incorporar Antonio Morales com a responsable del futbol base. El principal xoc que va tenir amb el meu pare va ser, precisament, el causat per Duarte, un infantil. L’Antonio, quan va entrar, va demanar aturar tot el que hi havia en marxa, i el meu pare, saltant-se aquesta ordre, va enviar el contracte als pares del Rubén, amb qui ja havia parlat abans, i va seguir el procés de la seva incorporació. Quan Duarte va arribar a Barcelona, Morales li va dir al meu pare que era una falta de respecte cap al seu cap i que no ho podia tolerar. Allà va començar un enfrontament que va acabar amb el meu pare apartat de la coordinació, i després del club. No crec que pensés que s’estava jugant el càrrec, però va voler ser honrat amb la família i no frenar la il·lusió d’aquell nano, que volia venir aquí. Això el va tenir cinc anys fora de Barcelona.

Els últims anys els va passar a Màlaga.

El van rebre a la Rosaleda amb algunes pintades ofensives, insults. I li van fer un enterrament multitudinari. Li tenen molta estima. Molta gent allà parla de tornar a l’època de Casanova. Es va arribar a parlar de posar-li el seu nom a la ciutat esportiva. En cinc anys va capgirar el seu futbol base. Va començar a fitxar a jugadors, anticipant-se al Sevilla, el Betis o el Granada. El xeic, que ens va fer un homenatge, fa anys que busca algú per donar continuïtat al que va fer. Els va fer campions de Copa de Campions juvenil, va incorporar diversos jugadors que han arribat a categories inferiors de la selecció espanyola i al primer equip, i que després han estat traspassats. Què val Samu Castillejo? Si el venen per 40 milions, quina empresa pot treure un rendiment així? Aquest és el valor que intentem reproduir. El llegat que ens ha deixat és intentar fer un equip de jugadors del planter. És el somni dels que treballem en el futbol base. Sabem que és difícil, i que el que no tregui el planter s’haurà de fitxar. Però la idea és aquesta: no capar-ne un de casa portant-ne un de fora. Ara estem portant una línia molt clara amb els del planter: cada any en pugen dos o tres de fixes. Crec que això només passa a l’Athletic i aquí. Quan a Màlaga l’Arnau va retirar-se, el van posar d’ajudant del meu pare. Va passar d’alumne a mestre, a ser el director esportiu. Quan va demanar al meu pare que l’ajudés, ell hi va anar encara convalescent d’una malaltia que havia patit. Imagina’t on arriba l’obsessió del meu pare per treballar i ajudar. Almenys la mort li va arribar en el seu entorn, estimat per la gent de Màlaga, mirant un partit de futbol. Si hagués pogut triar com morir, crec que hauria firmat com li va passar.

Falta paciència en el futbol, sobretot amb els de casa.

Els jugadors tenen una trajectòria. El primer any no pots pretendre que facin segons què. A l’Iniesta, al principi, li deien que no feia gols, que era molt fred, i no va acabar sent Pilota d’Or de miracle. El primer any del Roca li va costar participar, es va estar a l'ostracisme amb el Quique Sánchez Flores, i ara és internacional i el vol tothom. No es pot pretendre que el Sergio García que va sortir del Barça fos el del final de la seva etapa aquí, on li tiraven una pedrada, la baixava, tirava una sotana i li feia un barret al porter. Tots necessitem experiència. Quan tens un cotxe nou, el primer dia vas amb por, i al cap d’un mes ja estàs derrapant. No podem pretendre que ara Puado faci virgueries. Està en un procés de creixement i tindrà els minuts que tindrà. L’altre dia va fer un gol que li pot servir per tenir mitja hora un altre dia o una titularitat. De Pipa molts aficionats ja diuen que no serveix. Té un munt de condicions, però porta tres dies a Primera i s’enfronta amb jugadors amb experiència. O el Nico Melamed. El veus al juvenil i és excepcional. És un avió. Però al primer equip li prenen la pilota o la perd. Costa molt. Has d’anar entrant, que el míster et conegui i confiï en tu. O a la porteria tenim l’Adri López, que podria arribar a ser un porter com és Iker Casillas, a qui amb 17 o 18 anys li van donar l’oportunitat al Madrid. Si a López el poses 20 partits també serà descomunal. Entenc que s’han de cobrir les esquenes, però s’han d'apostar per homes de la casa com David Gallego. Confiem-hi, ho ha fet bé al futbol base. Som un club d’oportunitats. Donem-ne.

stats