Els refugiats kurds que van arribar a Primera

BarcelonaEl 26 de novembre del 1989, Ramazan Kizil trepitjava Suècia per primer cop. Després d’enviar una petició d’asil polític acceptada pel govern suec, Kizil es disposava a començar una nova vida. “El règim de Saddam Hussein assassinava la meva gent, els kurds, i va caldre fugir. Jo no volia marxar, van obligar-me a escapar. I va començar una nova vida: tinc el cor a Suècia, la terra que estimo i que m’ho ha donat tot, però el cor al Kurdistan”, explica. Kizil va anar a parar a Borlänge, a la regió de Dalarna, just al mig del país, on va trobar feina. I aquí va començar a jugar a futbol, el seu esport preferit, per passar l’estona. Fins que li van explicar que un grup de joves kurds havien sigut expulsats del futbol base del IK Brage, el club local, per indisciplina. “Així que vam decidir crear un club per ajudar aquests joves, perquè no es perdessin. Cuidar-lo, donar uns valors”, diu. Aquell club, fundat el 2004 amb el nom de Dalkurd (barrejant el nom de Dalarna, la regió sueca on són, i les arrels kurdes), debutarà aquest any a la Primera Divisió sueca: ha pujat set categories en catorze anys.

“La idea era deixar clar que nosaltres, refugiats kurds, podíem ajudar aquesta terra que ens ha acollit. I donar suport als joves que patien per trobar un futur. Si algú els escolta, els joves canvien. I per donar una vida nova als joves vam programar tres o quatre entrenaments setmanals, mentre que a la categoria on érem els altres clubs entrenaven un cop per setmana. I la cosa va acabar amb cinc ascensos en cinc anys”, rememora. Quan el Dalkur va debutar a Tercera, la seva seu era al garatge de la casa de Kizil. Aquell any es van llogar unes petites oficines. Llavors ja tenia un futbol base amb centenars de joves de la regió, la majoria sense cap vinculació amb la comunitat kurda, tot i que altres sí, com Peshraw Azizi, que havia arribat amb 12 anys a Suècia amb la seva família mentre fugien, ja que el seu pare havia sigut un peixmerga que havia lluitat amb les armes a l’Iraq per aconseguir crear un estat kurd. Azizi vivia a prop d’Estocolm i quan va rebre una oferta del Dalkurd no va dubtar: “Poder portar aquest escut és un honor”, explicava el dia que va ser fitxat, ja que el Dalkur té com a escut la bandera kurda. “Som més de 40 milions de kurds lluitant per la nostra dignitat. Tenir aquest club ens fa sentir orgullosos”, explicava Azizi, que va visitar el 2017 la seva terra natal i va trobar peixmergues que lluitaven contra l’Estat Islàmic i seguien per internet els partits. Per continuar creixent, el club va decidir canviar i millorar la seva mitjana d’uns 2.000 espectadors, molts d’ells kurds d’altres zones de Suècia que feien un viatge de més de tres hores cada jornada fins a Borlänge. Així, aquest any el club jugarà a Uppsala, a la costa, a uns 65 km de Borlänge, una zona més poblada.

A més, el 2017 el 49% del club va ser comprat per dos empresaris del sector de les telecomunicacions del Kurdistan iraquià, els germans Sarkat i Kawad Jumad. “Un acord clau. Teníem més d’un milió de fans al Facebook, però ens faltaven diners. Ara en tenim per poder competir a Primera”, admet Kizil. A més, amb els diners dels germans Jumad ja funciona una acadèmia a Irbil, la capital del Kurdistan iraquià, amb el somni que molts joves puguin acabar al club suec. I s’han fitxat jugadors de nivell, com Kebba Ceesay, internacional amb Gàmbia. “El club té el cor kurd, però tenim jugadors de catorze nacionalitats, ja que el futbol és una eina per integrar”, treu pit Kizil, qui admet que el somni és arribar a la Champions League un dia.